Tu plores, ella factura

Una girlboss no és només una tendència de les xarxes socials, i és un concepte almenys tan antic com l’entrada de les dones al món del treball als anys 80, però, com tot en aquesta vida i més si parlem d’estils de vida consumibles, és una tendència cíclica. I no és casualitat que, en els set anys que han passat des de la Shakira d’El Dorado a la Shakira de Las mujeres ya no lloran, també hàgim passat d’una Shakira que reivindicava la sensualitat femenina en plena onada feminista a una que es reivindica a si mateixa com algú que ho ha passat molt malament, sí, però ha sabut convertir les seves llàgrimes en diamants.

Del dolor a la productivitat

Res en contra dels diamants, per descomptat. Res en contra del luxe, de la comoditat, d’un bon sou i d’una vida bona. Tant de bo més diamants per a totes. Però la retòrica de la dona feta a si mateixa no reivindica els diners com una qüestió de seguretat material, sinó de realització personal. "Vaig transformar el dolor en productivitat", deia Shakira en una entrevista aquesta setmana. Tot aquest dolor ha valgut la pena perquè n’he sortit millor que abans de. I, més important encara, ho ha fet sense més ajuda que la de si mateixa.

En la retòrica girlboss, sanar s’assembla més a un curs d’emprenedoria que a un procés del qual surts gairebé sempre més cansada i més vella, en què el més difícil és no perdre l’esperança que és possible un després de. Sempre és possible però, per si de cas se t’oblida, el millor de sanar és que una no té per què fer-ho sola i aquí hi ha algú per recordar-t’ho.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Seria injust demanar a un àlbum musical que fos res més que això, i a Shakira que sigui paladí i portaveu de res. Las mujeres ya no lloran és tan sols una peça més en aquesta narrativa en què la vulnerabilitat té el deure de transformar-se en una cosa valuosa, ja sigui des del punt de vista creatiu o econòmic, perquè trencar-se cobra sentit només si pots recompondre’t en una millor versió de tu mateixa després. I, com a disc de pop empoderador, funciona perfectament. És un àlbum extraordinàriament amable; en el sentit que no hi ha ni una tecla comercial que Shakira es deixi sense tocar. Col·laboracions d’altura, hits ja publicats que ocupen la meitat del disc, picades d’ullet pop-rock als seus fans de sempre, melodies llatines per als seus fans d’ara. Un disc que no corre cap risc, com cap risc corre una quan es mostra forta, sencera, valenta. Perfecta.

Si va agradar tant la col·laboració amb Bizarrap de què neix ara el títol d’aquest àlbum va ser precisament per ser una cançó que semblava néixer de les entranyes (és igual que no ho fos; el més important és que ho semblés). Una cançó plena de despit en què Shakira cantava als quatre vents el seu dolor i no demanava perdó per això. Una cançó tan enganxosa per la melodia com passada de voltes per la lletra, en què la cantant es mostrava fins i tot injusta i cruel. Però d’injustos i cruels ho som molts cops quan estem ferits. No atenem a cap lògica, perdem les maneres. Que desagradable és el dolor. Que incòmode. Com no l’hem de voler evitar sempre que es pugui. Perquè del dolor no se n’aprèn. Es passa caminant a pas petit, lent i incert, endavant i enrere, en cercles i del revés. Com es pugui, com se sàpiga.