Gilot musa, màrtir i artista

Després de 10 anys d’una relació tòxica, Picasso no va digerir que el deixessin i va intentar fer-li la vida impossible. Va maniobrar perquè l’expulsessin de la galeria Louise Leiris i que deixés de recolzar-la el col·leccionista d’art Daniel-Henry Kahnweiler. Quan Gilot va publicar el 1964 les seves memòries en anglès, titulades Vida amb Picasso, el malagueny va presentar recursos judicials per evitar la seva publicació a França. A més, va impulsar una petició pública per injuriar-la. La va firmar la jet set dels artistes i intel·lectuals d’esquerres de l’època, des de Louis Aragon fins a Joan Miró, passant per dones com Elsa Triolet.

Al final Gilot va acabar marxant als Estats Units, on va aconseguir deslliurar-se de l’ombra de Picasso i gaudir de reconeixement artístic. Però el preu que va haver de pagar va ser que la seva obra va passar desapercebuda a França i, per extensió, a la resta d’Europa. Gairebé un any després de la seva mort, el Museu Picasso de París intenta rehabilitar la seva figura artística. Li dedica tota una sala en la nova exposició permanent, inaugurada a mitjans de març i que durarà almenys fins al final del primer trimestre del 2025.

De musa a artista

Després d’un 2023 marcat pel 50è aniversari de la mort de Picasso i en què la majoria de les obres del prestigiós centre parisenc van estar escampades pel món, la nova permanent "aposta per una visió més cultural i política", assenyala Cécile Debray, la directora d’aquest museu, ubicat a Le Marais, al cor de París.

És a dir, aquest centre dona més pes a la lectura feminista de l’art. Ho fa amb la voluntat de respondre a les múltiples controvèrsies que envolten Picasso, que va ser un dels artistes més importants del segle XX, però també un marit que violava, pegava i cremava amb cigarros les seves dones. En lloc de cancel·lar les obres del malagueny, aposta per reivindicar les d’una artista a qui el seu exmarit, ressentit, va intentar condemnar a la marginalitat.

Gilot no només va aconseguir escapar d’aquell maltractament, sinó que també va convertir-lo en motiu d’inspiració artística. Resulta evident als quadros exposats a la sala 17 del museu parisenc. Un dels més destacats es titula Continuité. Amb un estil amb reminiscències al surrealisme, apareixen el bust d’una dona i el d’un home caigut a terra. Podria simbolitzar perfectament Picasso. "Vam escollir expressament aquesta obra que va pintar durant l’època en què va patirt més rebuig. És una tela amb un missatge clarament feminista", destaca Débray, en declaracions al diari digital francès Mediapart.

També destaquen teles abstractes amb un missatge autobiogràfic subliminar. És el cas del quadre Le Chemin du retour (1963), una composició que guarda similituds amb l’art cubista i en el qual va inscriure en negre la lletra de l’alfabet grec Pi. Es tracta d’una referència evident a la seva exparella, 40 anys més gran que ella. En els seus quadros, procedents la majoria de museus nord-americans, també s’observen nombrosos símbols mitològics, utilitzats en clau psicoanalítica.

Masclisme

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Els crítics comparen l’estil de Gilot amb el de Nicolas de Staël (1913-55), a qui el Museu d’Art Modern de París va dedicar una interessant retrospectiva durant la tardor i hivern passats. Ella va ser una artista amb totes les de la llei. Malgrat això, la història de l’art l’ha presentat massa sovint com una musa de Picasso. És a dir, com un mer objecte d’inspiració artística.

"¿Picasso viu per alguna altra cosa que no sigui el seu art? Aquest home bastant trist, sarcàstic i una mica hipocondríac només pensa en el seu treball, en l’amor pel seu treball", reflexionava Fernande Olivier, la seva parella a principis de 1900, en una de les frases que es recorden en l’exposició. Una obsessió pel treball i un masclisme que li van impedir valorar les artistes que l’envoltaven. "Entraven com a personaes humanes i en sortien com una salsitxa", resumia Gilot sobre aquella experiència traumàtica.