Llegenda del piano que estimava BCN

La programadora degana de la música clàssica de la capital catalana, Ibercamera, anunciava com una de les joies de la seva actual temporada la tornada a l’escenari del Palau del llegendari Maurizio Pollini per al 24 d’abril, però al febrer es va veure obligada a cancel·lar el recital perquè el mestre havia patit una "severa infecció respiratòria". El seu Bach incommensurable, el seu Schumann adorat i el seu insuperable Chopin ja no podran tornar a escoltar-se, perquè el mestre va morir a Milà ahir, als 82 anys. La notícia la donava a conèixer el Teatre alla Scala de Milà, que acollirà la capella ardent del que era un dels pianistes més destacat de les últimes dècades, una referència absoluta en el seu ampli repertori; en els últims anys els seus problemes de salut –sobretot cardiovasculars– l’havien obligat a retirar-se a poc a poc dels escenaris.

Mestre de mestres, es va formar al Conservatori del seu Milà natal tant en piano com en composició. Va saltar a la fama al vèncer el Concurs Chopin de Varsòvia el 1960 i va ser lloat pel també llegendari Arthur Rubinstein. Pollini va continuar estudiant i ampliant repertori, perfeccionant-se amb un altre gegant del teclat com va ser el mític Arturo Benedetti Michelangeli, per això la seva herència era tan preuada, ja que portava als gens una tradició que entroncava amb els mateixos compositors que tant respectava. Sí, perquè en les seves interpretacions el respecte a la partitura era fonamental, sense caure en exageracions.

La seva carrera el va portar a debutar als escenaris més importants del món, tant en recitals en solitari com al costat d’orquestres i batutes de primera, que se’l disputaven per pujar-lo al seu cartell: Von Karajan, Mehta, Sonopoli, Schippers... Va portar el seu art a mig món i també va portar a terme una destacada carrera discogràfica, primer amb EMI i, des de 1972, va gravar gran part del seu repertori per a Deutsche Grammophon, que ha reeditat la seva obra en repetides ocasions. Al costat de Chopin i Beethoven, autors en què ningú li feia ombra, també va fer seves obres de Mozart, Brahms i Debussy, però sobretot li va brindar nova vida a la música per a piano del segle XX, pontificant amb noms com Schoenberg, Stravinsky i Webern.

Passió per la direcció

Notícies relacionades

Els feliços vells temps

Aprendre a liderar el negoci de la música

Sempre inquiet, va cultivar també la música de cambra i va pujar al podi, ja que la direcció d’orquestra era una altra de les seves passions. Culte, amant de l’art, de la gastronomia i de la cultura en les seves més variades expressions –fins i tot va intentar estudiar física–, la seva fama d’intel·lectual i d’admirador dels petits detalls de la vida quotidiana el va acompanyar durant tota la seva vida.

A Barcelona les seves contínues actuacions per a Ibercamera quedaran per a la història, tant com per al seu públic fidel; en els seus concerts es creava un clima increïble i es mostrava sempre generós amb les propines, apartat, que es transformaven en una tercera part de les seves actuacions ja que arribava ràpidament a regalar mitja dotzena de peces dificilíssimes.