El que uneix Don DeLillo i Silvina Ocampo

L’any 1992, Don DeLillo va publicar una novel·la sobre un escriptor d’èxit, Bill Gray, que viu reclòs des de fa anys. Gray està per complet entregat a la batalla que entaula amb la que hauria de ser la seva pròxima novel·la, una novel·la que no es deixa escriure. El seu títol és Mao II (Seix Barral). David Foster Wallace deia que aquesta novel·la contenia la millor descripció del que per a tot escriptor és el llibre que està escrivint mentre l’escriu: la d’un nen que pateix terriblement. Un nen que reclama a tot arreu i en tot moment l’atenció de l’escriptor –apareix als peus del llit al matí, s’arrossega sota la taula al restaurant, el segueix, cridant clamorosament l’atenció, per tot el carrer– i pel qual l’escriptor estableixi a la vegada una compassió tremenda i un rebuig ferotge.

Tota ficció, deia Wallace –li va deixar escrit un article titulat The Nature of Fun, és a dir, La naturalesa de la diversió–, s’apareix com una cosa "horriblement defectuosa", com "una caricatura terrorífica de la perfecció amb la qual ha sigut concebuda". Per aquest motiu, deia, la imatge del nen que pateix terriblement, perquè alguna cosa li falta, potser el nas, una orella, qualsevol cosa, ja que encara està per fer, encara és una cosa monstruosa, és extremadament ajustada.

"L’estimes perquè és teu"

"L’estimes, malgrat tot, perquè és teu, i acceptes tots els seus defectes, i també aprens a conviure-hi", insisteix, i vet aquí la ironia sobre la qual DeLillo construeix Mao II, la de com això del que fuigs no deixa de perseguir-te perquè, en el fons, ets tu mateix.

El que passa a l’obra Mao II –el títol de la novel·la és una referència a la famosa obra d’Andy Warhol, la serigrafia en la qual el dictador xinès apareix acolorit i amb els llavis pintats, resignificat, transformat en tot allò que també podria haver sigut, i alhora cosificat– és que se succeeixen les escenes com instal·lacions artístiques habituals presents en tota novel·la de Don DeLillo, i que s’arriba fins i tot a jugar amb la idea de topar amb un personatge de l’autor protagonista dins de la mateixa novel·la. Una tal Karen, que l’assistent de l’escriptor recull a la carretera. S’atura precisament perquè li sembla algú que ha sortit d’un llibre de Bill. Ella pràcticament no sap qui és, ni per què fa el que fa. Karen podria ser, de fet, la mateixa novel·la.

La manera en què DeLillo apareix en allò que escriu sempre té a veure amb la seva concepció del món. La seva presència en el text és sempre conceptual –a Mao II no només es pregunta per l’aspecte de tota obra quan encara està en construcció sinó que analitza la idea de la multitud, i arriba a la conclusió que el futur dependrà per complet d’ella, i no s’equivoca, perquè per multituds ens organitzem avui–, i difícilment podria passar que se situa en el centre de la narració com allò del que parteix el món que està creant, com passa en la recentment recuperada La promesa (Lumen), de Silvina Ocampo, en la qual la narradora és al mateix temps la novel·la que escriu, aquest nen que pateix terriblement, o que resulta del més defectuosament imperfecte.

Silvina Ocampo, peça clau del surrealisme escrit, i tota literatura que desafiï el món real, o entengui la realitat com una convenció limitada que ha de superar-se i pot fer-ho a través de l’art, va escriure La promesa als anys 70. Però, com el Bill Gray de Mao II, li va donar voltes i voltes durant anys –la va reescriure i va reescriure–, sense arribar mai a bon port, ja que a la seva mort es mantenia inèdita.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En la novel·la, que es va publicar finalment l’any 2011, una una dona s’inclina sobre la barana d’un transatlàntic per recollir un fermall i cau accidentalment per la borda. Mentre el vaixell s’allunya, convençuda que morirà ofegada, promet a Sant Rita –"l’advocada de l’impossible"– que, si la salva, escriurà la història de la seva vida.

El que escriu Ocampo és el que escriu aquesta dona a la deriva, la nàufraga a qui els records se li amunteguen, confonent-la –¿Qui era tota aquesta gent que coneixia? ¿D’on havien sortit? ¿Per què?–, i allunyant-la del món –del col·lectiu– i tornant-la a una individualitat que la realitat deixa de resultar fiable, per massa llunyana i grisa. La batalla que va entaular l’escriptora amb aquesta història –fragmentària i fantasmagòrica en un sentit únic, purament ocampià– està implícita en la mateixa idea de la novel·la. No és Karen, el personatge perdut de DeLillo, però com ella, representa allò amb què es carrega quan s’escriu, el que no deixa de perseguir-te perquè, en el fons, ets tu mateix.