Viatge al cor malsà de la ‘Factory’ d’Andy Warhol

Mary Woronov (Palm Beach, Florida, 1943) va entrar en la cort d’Andy Warhol a través de Gerard Malanga quan era estudiant d’Art a la Universitat de Cornell. Va ser objecte d’un dels centenars de screen tests filmats per l’artista (tot i que no un qualsevol, sinó un dels seleccionats per l’Andy Warhol Museum perquè Dean & Britta els posessin música, projecte que es concretaria a l’àlbum i la pel·lícula 13 most beautiful. Songs for Andy Warhol’s screen tests); va ballar com dominatrix a Exploding plastic inevitable, l’espectacle multimèdia amb què Warhol va presentar en societat The Velvet Underground; i va actuar en diversos films del creador pop i experimental, assenyaladament Chelsea girls, en què va interpretar el personatge de Hanoi Hannah. Woronov ofereix a Swimming underground. Mis años en la Fábrica Warhol (Reservoir Books) un capbussó en un micromon malsà, i no només pels hàbits tòxics dels seus habitants. Tirem un vel espès sobre la decisió de traduir The Factory, nom del quarter general de Warhol.

Joc perillós

El xou Exploding plastic inevitable va fracassar a Los Angeles. "Sense la closca protectora de Nova York semblava ben bé que havíem perdut la màgia", escriu Woronov. L’assolellada Califòrnia, on prenien àcid, portaven vestits tecnicolor i practicaven l’amor lliure, i una colla de fanàtics de l’speed, la roba negra, la xafarderia verinosa i les relacions sexuals recargolades es van repel·lir. En una excursió a Venice Beach, ningú va sortir del cotxe. "Aquest és el problema amb els californians, són tan feliços que no fan res", va dir Paul Morrissey. "No penso sortir del cotxe. Aneu-hi vosaltres. Jo no penso sortir", va dir Warhol. "Tornem al [restaurant] Ben Frank’s i ens asseiem allà", va dir Lou Reed.

Woronov es va fer "addicta" a les drag queens perquè estaven "més enfadades" que ella, "tot i que sense perdre la capacitat de riure de tot". Com a criatures extravagants, les drag queens eren ben rebudes en l’òrbita warholiana. Però intentar cridar l’atenció de l’amo i senyor de la Factory per ser investit superstar podia ser un joc perillós, per molt nena rica o rata de carrer que fossis. Ho va aprendre massa tard la drag queen Brandy Alexander. "El llum de la cortesia es va apagar i Brandy es va convertir en carnassa", relata l’autora. Va començar "el rotllo dur seriosament", conduït per Malanga, que finalment va dir: "Vinga, Brandy, sabem que te l’amagues. Volem veure-la. ¿On et guardes la cua?" Crits. Plors. I tothom allà mirant-s’ho sense fer res.

L’autora va accedir al nucli primigeni de l’entorn de Warhol: la "Gent Talp". "Talp perquè era gent que únicament es veia de nit, amb ulleres de sol i una pal·lidesa de viure sota terra. Talp perquè se sabia que aquesta gent feia una bogeria més grossa de la que ningú tret d’aquest cercle íntim tenia coneixement". "Alguns dels Grans Talps Blancs –prossegueix Woronov– eren Ondine, el Papa; Rotten Rita, el camell; Orion, la bruixa; la Duquessa, i, per descomptat, Billy Name, el protector de la Fàbrica".

Una nit alguns talps eren en un apartament amb les finestres "segellades contra la letal llum del dia". També hi era Warhol. "Li agradava sentir-se a prop de les mogudes, notar-ne l’energia, però no volia saber el que estava passant de veritat", segons Woronov. El que estava passant de veritat era que els talps no paraven d’anar al lavabo a esnifar i injectar-se drogues. "Érem molt discrets. Sí, a primera vista semblava simplement que tothom tenia un desbaratament intestinal tremend". Els presents anaven fent torns per jugar amb Warhol al seu joc favorit: "Siguem nenes d’onze anys en una festa de pijames".

Després de la partida de Warhol, potser cap a un altre antre privat o públic ("Era el pitjor, empalmava cinc o sis festes per nit. Fins i tot semblava un vampir: pàl·lid, buit, àvid i insaciable"), una jove va morir d’una sobredosi. O això va creure Woronov. Ondine va improvisar una cerimònia en honor a la mort. Rotten Rita, nu tret de per "una tovallola enrotllada a tall de turbant", es va asseure al piano i va cantar Tosca. Llavors van decidir que havien de desfer-se del cadàver. Estaven fent-ho, amb el cos ja al replà, quan la morta va tornar a la vida mentre sortien dos sanitaris de l’ascensor d’emergències i l’assistent a la festeta que els havia anat a buscar, convertit en el delator. La sobredosi no havia sigut mortal. "Tots vam cridar i vam tornar corrent com escarabats a l’apartament, fent una barricada a la porta. Ningú ens va perseguir. ¿Per què haurien de fer-ho? Érem malalts mentals".

Sèrie B

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Mordaç i psicòtica, l’escriptura de Woronov li va com un guant a l’imaginari del món Warhol, així com a la seva història.

En un altre planeta igualment de culte, si bé per motius diferents, el de la sèrie B, Mary Woronov triomfaria amb els seus papers a Noche silenciosa, noche sangrienta (1972), La cursa de la mort (1975), Hollywood Boulevard (1976), Rock’n’roll High School (1979) o ¿I si ens mengem en Raül? (1982), només una mostra de les desenes de pel·lícules en què ha actuat. Per no parlar de les seves aparicions en sèries: Els àngels de Charlie, La fuga de Logan, El coche fantástico, Se ha escrito un crimen... Woronov també és pintora i escriptora de ficció.