El gran domesticador de l’acer

El que va fer Richard Serra en aquest cas va ser un enorme mur d’acer suaument corbat de tres metres i mig d’alçària que partia literalment la plaça en dues meitats. Sorprenent a molts, la polèmica no va tardar a arribar, i hi van participar amb gran entusiasme persones que mai havien demostrat el més mínim interès per l’art, ni en espais públics ni en espais privats. Lluny, sens dubte, de qualsevol idea tradicional de monument o escultura commemorativa, el Tilted Arc es plantava enmig de la plaça amb un llenguatge abstracte una mica inestable, un llenguatge que fins a aquell moment només havia estat destinat als circuits més elitistes de l’art, allà on Serra havia començat buscant el seu lloc.

Serra era un nord-americà de segona generació, de pare espanyol i mare ucraïnesa, que havia nascut a San Francisco i havia estudiat Literatura a Berkeley i Art a Yale. Aviat va entrar en els circuits de l’art i els seus primers treballs no semblaven acostar-se gaire a l’aleshores totpoderós art minimal. De fet, ell va ser un dels components del grup Antiforma de la Costa Oest, juntament amb Robert Morris, Keith Sonnier i Bruce Nauman, i en aquest context, va començar la seva carrera amb propostes de plom fos llançat contra la paret d’un estudi d’una sala d’exposicions (Splash Piece), com les que van allotjar mostres de la importància de Primary structures o When attitudes become forms el 1971.

Canvi d’era

No obstant, sembla que aviat va començar a entendre que a l’art minimal se’l pot rebatre d’altres maneres, més contundents i enèrgiques del que Robert Morris o Carl André podrien haver sospitat. Contra tot pronòstic, el final dels anys 70 i el principi dels 80 ja no van ser bons temps per als «grans» escultors minimals, ara contestats fins i tot per les propostes de les seves pròpies dones. Però aquesta és una altra història.

El 1979, quan a Richard Serra se li va encarregar la peça per a la plaça a Manhattan, no va dubtar a capgirar el sempre tan net llenguatge minimal. La peça és un enorme i primari mur. Lluny, ja ho hem dit, de qualsevol idea tradicional d’art públic. I, no obstant, aquest no era l’autèntic motiu de la irada controvèrsia que va provocar, que va acabar en judici i a la qual l’historiador i crític Douglas Crimp va dedicar un text sencer (La redefinició de l’especificitat espacial). Es va dir molt clarament en el judici: el Tilted Arc pertorbava el funcionament de la plaça federal, és a dir, complicava la seva circulació, complicava la productivitat i ho feia expressament, perquè estava específicament pensat per a aquest lloc i només per a aquest lloc, tal com repetides vegades va defensar l’escultor. Van al·legar problemes de seguretat, fins i tot es van atrevir amb arguments estètics, fins que van aconseguir que es manés retirar la peça, però el motiu subjacent sempre va ser la pèrdua de temps en la rutina productiva diària d’una de les places financeres més importants dels Estats Units. Ja ho sabem: el temps és or.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Amb aquesta peça, Serra es va convertir en un dels escultors més interessants i més potents del segle XX. Després en vindrien moltes d’altres, totes impressionants, allotjades en espais públics i als museus més importants del món. Algunes tornarien a posar sobre la taula polèmiques tan fonamentals com quin és el lloc d’això que ara anomenen l’arquitectura escultòrica. En la presentació del seu treball el 1999 al Museu Guggenheim de Bilbao, Serra no va dubtar a desafiar Frank Ghery, entenent que per competir amb l’arquitecte ha d’utilitzar les seves mateixes armes. Una altra aposta política.

Perquè el llegat que deixa Serra al segle XXI és exactament aquest: la possibilitat d’un art públic i polític des d’un llenguatge encara molt ancorat al món modern. Fins i tot des del llenguatge de l’abstracció, l’escultura pot parlar dels homes, de la manera en què habitem els espais públics, de la manera en què ens relacionem amb espais que són nostres, i que són polítics perquè els diners impregnen cada una de les pedres amb què es construeixen.