‘La Nena’ i els seus amics

La Nena és Ana María Moix, va morir el 2014, havia nascut el 1947, a Barcelona, la seva ciutat, la seva inspiració i la seva alegria. A principis dels 70 del segle passat va fer les millors entrevistes literàries que s’hagin fet mai en llengua espanyola. No es va donar cap mèrit, perquè no se’n va donar mai, ni quan va publicar alguns dels seus millors llibres, entre els quals hi va haver, per cert, aquell en què va compilar les converses, Veinticuatro por veinticuatro (1973), que ara reapareixen publicades per una editorial jove espanyola, que s’anomena groc, així, en minúscules.

Era, de jove, quan jugava amb els seus germans, en Miquel (mort en edat prematura) i en Terenci, un amic fabulós i un fabulador extraordinari, una dona feliç amb el que fessin els altres. I ella es va fer feliç amb els literats i amb la seva literatura. No es va vanagloriar mai de res, i per això es va acostar al més humil de l’ofici d’escriure, encara que no renunciés ni a la seva poesia ni a les seves novel·les. Però a principis d’aquella dècada, els 70, que havia començat sent prodigiosa, es va dedicar a demanar als altres col·legues com ho feien. Va ser perquè un diari espavilat, Tele/eXprés, li va encarregar que es posés a parlar amb autors llavors molt coneguts. Alguns d’ells saltaven a les pàgines dels diaris per primera vegada venint en més d’un territori, l’Amèrica Llatina, que encara no coneixia l’esclat del boom.

Aquelles entrevistes de la Nena van ser un finestral generós, i fabulós, realment, als llibres dels que després serien criatures imprescindibles del boom. Ella va descobrir la veu literària de l’època, gent com José Donoso, Alfredo Bryce Echenique, Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez. A les entrevistes amb aquests últims no preguntava només la periodista curiosa, sinó l’amiga. Sense que en cap cas aquesta relació aparegués com la part de companyonia que solen tenir aquests trajectes periodístics, ni les d’aquests dos noms majors de la literatura que creixia llavors ni les dels altres autors llatinoamericans apareixien com figures a l’ombra d’Ana María Moix, sinó com descobriments als quals ella es dirigia com si també estigués coneixent-los.

Per entrevistar Donoso, o Bryce, o Vargas Llosa o Gabo, l’Ana María es va aprovisionar de la curiositat, que va ser la seva arma de tota la vida, de manera que totes aquestes converses, en què s’explica tot el que va anar passant mentre parlava amb ells, estan fetes perquè els lectors de llavors (i els d’ara) sabessin (sapiguem) com eren ben bé per dins aquestes persones.

Ritme generós

L’enorme alegria que produeix el llibre és que malgrat que la vida ens ha envellit, perquè la vida literària ha envellit, tot el que s’hi llegeix i tot el que ella pregunta segueix viu com si hagués aparegut en un diari d’avui. Encara més, i que em perdonin els col·legues que ara transiten el gènere, el que demostra l’Ana María Moix d’aquells anys al món periodístic d’ara és que gairebé tot està inventat, i és la curiositat sempre la que afavoreix que els invents narratius, periodístics, es mantinguin vius, saludables.

En aquests llibres hi ha sobrevivents i morts; el cas és que tant uns com altres, malgrat el temps que ha passat, gràcies al ritme generós d’Ana María Moix, ara diuen, per al lector, el que van dir per als lectors d’aquell Tele/eXprés que va ser llegenda. L’encàrrec que va rebre Ana María Moix va ser el de explicar la vida de literats i artistes de l’època, establerts o que passessin per Barcelona. El títol de la secció (Veinticuatro horas en la vida de...) el va posar el director del diari, Manuel Ibáñez Escofet, i ella hi va posar el periodisme amb majúscules que ara sobreviu per això, perquè era periodisme i no jactància.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No és estrany que el llibre, i la sèrie, comenci amb una conversa, entre surrealista i audaç, amb Josep Maria Castellet, que llavors era a Barcelona el crític més influent, el que va donar a llum una antologia de poetes que va canviar el lent caminar de la poesia espanyola. L’estil de l’Ana María va acollir, per assimilar-los i fer-los més pròxims a la història que vindria, personatges ara llegendaris, com Carlos Barral, Ana María Matute o Núria Espert. El seu propi germà Terenci, Juan García Hortelano, Juan Marsé, Quino, Cueta, Jaime Gil de Biedma o Gonzalo Suárez són exponents d’un ampli espectre de personatges que expressen la brillantor extraordinària d’una època que no sabia que estava donant la benvinguda al boom i descrivint el final de la dictadura.

Llegir aquest llibre és allargar la mà a un temps que ja no tornarà més. Amb aquesta tornada, explica al món d’avui que abans no només hi va haver un altre periodisme sinó una altra manera d’explicar com és la vida dels que s’asseuen a fer que la literatura empari temps millors. Per al periodisme, Ana María Moix va ser la que va regalar a aquell temps una generositat desposseïda de l’estridència.