Quina elegància

Hi ha estils que marquen les persones. I elegàncies que sobrepassen els vestits per mostrar el caràcter de qui els lluu perquè no sempre l’un determina a l’altre tot i que ajudi i inciti. I tampoc fan falta els tirs llargs per demostrar-ho. Ho saben bé els actors i les actrius entregats a la tasca de simular altres cossos i altres vides amagant les pròpies en benefici de l’obra i el seu personatge. Tot i així, també en aquest col·lectiu, com a la societat en el seu conjunt, la manera d’actuar, de comportar-se, determina diferències notables. Fins i tot sense dir res perquè saber estar és un art en si mateix i tot i que s’estudiï, no sempre s’aprèn. Hi ha un sisè sentit que, per a qui el té, no atén més raons que les pròpies i es desenvolupa d’acord a cànons no reglats.

Marisa Paredes ho va saber de petita. L’origen humil i la penúria de la postguerra li van servir d’esperó a María Luisa Paredes Bartolomé (Madrid, 3 d’abril de 1946) per emular els que marcaven diferències socials empenyent-la a la rebel·lió de comportar-se de la mateixa manera sense renunciar a res ni trair ningú. Al contrari. Demostrant que una (o un) pot acabar sent com s’ha proposat per poder enfrontar-se al món hostil, plantar-li cara, preguntar a plens pulmons: ¿què passa? i contestar-se amb orgull: jo també puc. I allà la tenen. D’aquella iniciativa juvenil al reconeixement general d’un públic que la continua premiant sense més reserva que la que puguin manifestar aquells que anteposen el recel ideològic a la intensitat artística. Actitud que a Marisa, tot sigui dit de passada, la preocupa poc i l’ocupa menys.

Des de molt jove

Començar de molt jove al món de la interpretació la va ajudar en allò que es presentava com una quimera. Va anar aprenent de tots els seus personatges de la mà de companys d’elenc i de totes les seves obres gràcies a l’interès pels autors. No haver pogut estudiar a la universitat com li hagués agradat tampoc podia marcar-la. Un altre al·licient per a la lluita intel·lectual forjada pels clàssics amb qui pujava als escenaris o compartia platós de televisió en blanc i negre. I després el cine, que malgrat haver suposat el seu debut artístic als 14 anys, va viure com un abans i un després quan Pedro Almodóvar va trucar a la seva porta.

Pot ser que hagi sigut el director manxec que hagi sabut mostrar millor la capacitat de divina que tan bé li escau a la Paredes i s’ajusta a la personalitat de l’actriu que la setmana vinent li afegirà un altre any a la seva llarga i aclamada trajectòria. Va ser ell que la va fer fumar de nou perquè no podia comprendre’s a la Becky de Talones lejanos sense el gest de tenir un cigarret entre els dits ni el fum enterbolint la mirada. I qui li va imposar mantenir el descolorit cabell que lluia per exigències d’un guió mexicà quan va aterrar de nou a Madrid per imbuir-se d’un altre dels perfils que anirien projectant la seva carrera sense límits.

Contra Ayuso

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tan assimilat té l’estil que Marisa Paredes desprèn que quan va acudir al tanatori per acomiadar a Concha Velasco i va saber que la presidenta Isabel Díaz-Ayuso era allà, no va poder contenir la seva contrarietat i exclamant que se n’anés, va proclamar un ¡sisplau! propi de qualsevol dels seus papers d’elegant dama.

Ja ho va dir Coco Chanel: la simplicitat és la clau de la veritable elegància.