Léa Seydoux, el camí cap a l’actriu total

El cine francès ha tingut històricament moltes actrius que capitalitzen una tendència, un moviment o una època. D’Anna Karina a Isabelle Huppert, de Michèle Morgan a Juliette Binoche, de Jeanne Moreau a Jeanne Balibar, de Brigitte Bardot a Marion Cotillard, de Catherine Deneuve a Sophie Marceau. L’última dècada del cine francès pertany per dret propi a Léa Seydoux, que acaba d’estrenar The beast (La bestia), un film de gènere fantàstic realitzat per Bertrand Bonello en el qual és protagonista absoluta, i encara té a la cartellera Dune: Parte 2, en la qual apareix en la breu comesa de Lady Margot Fenring, component de l’ordre matriarcal de les Bene Gesserit.

Nascuda fa 38 anys, Seydoux és neta del milionari alsacià Jérôme Seydoux, que va fundar el 1986 amb Silvio Berlusconi la cadena televisiva La Cinq i el 1991 va comprar la històrica productora Pathé. El germà de Jérôme ha presidit durant dècades Gaumont, així que bona part de la indústria del cine francès pertany als dominis dels Seydoux.

No estranya que a Léa li agafés pel cine i debutés als 20 anys com a actriu. De bellesa molt particular, allunyada dels clixés en voga quant a la fotogènia cinematogràfica francesa, tan freda com dolça, sempre amb un punt de melancolia, Seydoux va encarrilar de manera molt ràpida la seva trajectòria i podrien comptar-se amb els dits d’una mà els autors francesos de certa rellevància amb qui no ha treballat. En poc temps es va convertir en una de les presències més sol·licitades.

Tres films amb Bonello

Primer va ser Catherine Breillat qui li va donar un paper secundari en Una vieja amante (2007), protagonitzada per Asia Argento. L’any següent entraria en contacte amb un dels seus realitzadors habituals, Bertrand Bonello, que l’ha dirigit a De la guerre (2008), Saint Laurent (2014) i The beast (La bestia), que li ha ofert en aquesta última una de les seves composicions més atractives, la d’una jove que des d’un temps futur recorda vides i experiències passades en dues èpoques pretèrites.

Seguirien Christophe Honoré, que a La belle personne (2008) li va tenyir els cabells de negre i la va col·locar en el centre d’una sèrie de pulsions sexuals i culturals en un institut. Jessica Hausner la va dirigir a Lourdes (2009), i Rebecca Zlotowski a Belle épine (2010), en el paper d’una adolescent que viu només la nit, les festes, la música i les drogues. Woody Allen va passar per París per rodar Midnight in Paris (2011) i li va donar un petit paper.

Res comparat amb la ressonància a què ella i Adèle Exarchopoulos arribarien el 2013 amb La vida d’Adèle, notable pel·lícula sobre la relació entre dues dones joves en la qual Seydoux llueix el cabell blau que dona títol al còmic en què es basa el film, El azul es un color cálido. Notables totes dues en els passatges d’incertesa i en les escenes d’íntima sexualitat, es van convertir en el centre de la polèmica quan van qüestionar els mètodes utilitzats pel director del film, Abdellatif Kechiche.

Des d’aquell moment, Seydoux ha alternat amb criteri els seus treballs en el cine d’autor amb produccions de més envergadura i pel·lícules nord-americanes. Ja havia aparegut en el Robin Hood (2010) de Ridley Scott i a Misión: Imposible. Protocolo fantasma (2011), en la qual va demostrar dots per ser una assassina gèlida i enigmàtica, al gust de la sèrie de Tom Cruise. I havia tingut un paper a l’inici de Maleïts malparits (2009) de Tarantino, com la filla del granger francès.

Després arribaria la seva irrupció en la saga de James Bond protagonitzada per Daniel Craig, fonamental en la seva composició de Madeleine a Spectre (2015) i Sin tiempo para morir (2021) per entendre el gir radical que faria la sèrie de l’agent 007. I de postres, un paper en l’altra gran franquícia del moment, el Dune de Denis Villeneuve.

Amb Wes Anderson, un autor independent que sembla més europeu que nord-americà, també congeniaria bé: a El gran hotel Budapest (2014) i La crónica francesa (2021) forma part dels rutilants repartiments internacionals que Anderson té a la seva disposició. Però tot i que les coses li van bé a l’altre costat de l’Atlàntic, Seydoux s’ha mostrat bastant crítica amb el cine de Hollywood i el paper de les dones en ell. No era així fa un parell d’anys, quan declarava: "En el cine dels Estats Units la gent té més imaginació i m’han ofert papers molt diferents dels que solc fer". Però les últimes experiències no li deuen haver semblat tan positives: "Perds la llibertat quan apareix la pressió pels diners".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A Europa la continuen reclamant. Benôit Jacquot la va convertir en la lectora de Maria Antonieta a L’adeu a la reina (2012) i en la protagonista d’una nova versió de Diari d’una cambrera (2015). Ha rodat amb Yorgos Lanthimos –Llagosta (2015)–, Xavier Dolan –Només la fi del món (2016)–, Arnaud Desplechin –Fantasías de un escritor (2021)–, Bruno Dumont –France (2021)– i Mia Hansen Love –Una bonita mañana (2022)–, assumint papers oposats, divergents, ideals per esquivar l’encasellament.

No ha tingut problemes a endinsar-se pels dominis de la Nova Carn de David Cronenberg a Crímenes del futuro (2022), i fins i tot va ser la Bella, i Vincent Cassel la Bèstia, en una altra lectura del clàssic La bella i la bèstia (2014). L’actriu total.