El text sagrat de Philip K. Dick

Philip K. Dick va morir cinc mesos abans que el seu nom es fes mundialment universal gràcies a l’adaptació cinematogràfica d’un dels seus contes i el terme Blade Runner s’incorporés al nostre imaginari. Llavors, els 1982, amb prou feines el van plorar aquells, pocs, que incansablement l’havien reverenciat com un guru de la contracultura, com l’escriptor visionari capaç d’aixecar la cortina entre la realitat que coneixem i les altres realitats que no ens han sigut revelades, com un reformador d’un catolicisme herètic, com un boig alhora lúcid i paranoic.

Avui la figura del que és sens dubte l’escriptor de ciència-ficció més influent del segle XX s’ha engegantit amb el pas dels anys, perquè la idea que vivim en un món que és mer simulacre dominat per forces superiors que no podem controlar no només és el nucli dur d’aquelles teories conspiranoides que ens irriten, també –tot i que ens resistim a acceptar-ho– sentim que està al substrat de molts dels nostres temors més íntims.

I per fi, amb més de deu anys de retard, la bona nova. Es publica en castellà la que potser sigui la seva obra més llegendària Exégesis, reunió de textos esotèrics, reflexions filosoficoexistencials, somnis, cartes i diari personal, que sumen originàriament unes 8.000 pàgines, moltes escrites a mà i que l’autor va redactar desenfrenadament i compulsivament per a si mateix, com un mandat diví, sense la intenció que fossin publicades.

Guardat en un garatge

A la mort de Dick, aquell material va ser emmagatzemat en un garatge per l’amic i marmessor literari de l’autor, Paul Williams. Van haver de passar 30 anys perquè l’editora Pamela Jackson i el novel·lista Jonathan Lethem decidissin arrambar amb aquell caòtic manuscrit fins a seleccionar, prèvia transcripció d’un club de voluntaris dickians quan encara no existia internet, un volum final de textos de mil pàgines, que és el que ara es tradueix a la fi sota el segell Minotauro.

"Dick era una espècie de Kafka passat per l’àcid lisèrgic i per la ràbia", va dir Roberto Bolaño, que l’admirava molt. "Vivim al món que ell va imaginar", va assegurar Emmanuelle Carrère, autor d’una biografia tan al·lucinatòria com les mateixes obres de Dick. Hi ha moltes històries que conformen el dibuix de la vida de l’autor. A saber: que Jane, la seva germana bessona, va morir de desnutrició quan tots dos eren nadons i que des d’aleshores la tomba de la petita va esperar Philip fins al punt que a la làpida, al costat del de la seva germana, es va esculpir el seu nom i any de naixement amb un guió i un espai en blanc. Allà va ser enterrat 53 anys després. Dick solia explicar a qui li volgués sentir que el mort era ell i no la seva germana.

Esquizofrènic torturat, va patir tota la seva vida com un condemnat, sentint que era víctima d’una persecució els responsables de la qual eren intermitentment els Panteres Negres, el KGB, l’FBI, Richard Nixon –la seva gran bèstia negra– i Stanislaw Lem, que el va voler ajudar, però a qui ell considerava embogidament un agent del poder soviètic. Els temps de la guerra freda, amb els seus espies i comunistes ocults, eren el substrat perfecte per a aquests deliris conspiradors i no ajudava que fos un addicte a les amfetamines. Se sol dir que les seves novel·les van ser conseqüència de la seva ingesta d’LSD. Però L’home del castell -la més reconeguda, la famosa distopia en què els alemanys han guanyat la Segona Guerra Mundial– o Ubik –que explora la idea dels diversos universos alternatius, igual com el conte Podem recordar-ho per vostè, que va donar origen a Desafiament total– van ser escrites molt abans que ell arribés a provar-ho. Els seus deliris fins aleshores no necessitaven un detonant. Això vindria més tard.

Aquesta altra història situa Dick entre febrer i març de 1974, en un esdeveniment que ell sempre anomenarà 2-3-1974. L’habitual grafomania de l’escriptor estava llavors en dic sec, però aviat canviaria. Com aprecia Lethem, "la vida de Philip K. Dick va començar a assemblar-se a les novel·les de Philip K. Dick": en una visita al dentista per un queixal del seny que no acabava de sortir, aquest li va clavar un xut de pentotal sòdic, cosa que es coneix com a sèrum de la veritat. Poc després, va sentir que un llamp rosa el fulminava provocant-li un coneixement absolut de l’univers, el que el va portar a batejar ell mateix el seu fill mentre en el seu aparell de ràdio desendollat sentien missatges inquietants i se sentia envaït intermitentment per l’esperit de Tomás, un cristià perseguit en l’Imperi romà, i pel del televisiu i herètic bisbe James Pike.

Visions i somnis profètics

En els vuit anys següents, els últims de la seva vida, Dick patirà visions, somnis profètics i el llamp rosa va arribar fins i tot a informar-lo que el seu fill patia una hèrnia que els metges no havien detectat i que en una posterior consulta es va revelar com un diagnòstic veritable. Una anècdota que adorava relatar. La vida de l’escriptor entra llavors en una etapa mística. ¿Va ser a causa d’una fallada neuroquímica? ¿Epilèpsia del lòbul temporal? ¿O un intent d’emular el seu col·lega L. Ron Hubbard, fundador de l’església de la Cienciologia?

Però la seva tasca més important va ser la redacció de la novel·la SIVAINVI (VALIS a l’original) en què va ficcionar aquestes experiències delirants i, la Exégesis, paraula grega que suposa extreure el significat d’un text. Habitualment s’utilitza amb textos sagrats i Dick no seria menys, aquests escrits –podia escriure de 15 a 20 pàgines en nits d’insomni– analitzaven els seus textos sacres, és a dir, les seves primeres novel·les, de les quals extreia interpretacions tan fascinants com delirants. Com explica Lethem, els fills de Dick van ser reticents a què aquesta raresa absoluta, i una mica vergonyós per a ells, veiés la llum just després de la seva mort, quan la seva reputació estava arribant als àmbits acadèmics.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Deixar-se portar

Finalment, el llibre és aquí. Per llegir-ho potser es necessita un enorme interès per l’obra de l’autor, perquè no és fàcil. Però potser el millor per abordar-lo sigui deixar-se portar per la recomanació de Lethem, acceptant-la com el que és, potser un llarg experiment sobre la ment d’un mateix. "Entregar-t’hi amb un esperit de curiositat pot ser fascinant. I sentir fascinació per alguna cosa [...] és voler més", és el consell. Així que el millor és... deixar-se portar.