Al mestre i amic

Per als fotoperiodistes de diverses generacions has sigut el referent absolut per la teva qualitat humana, ètica, humilitat, coherència, sensibilitat i mestria en els teus llibres, exposicions, conferències, treballs periodístics i solidaris. On les teves passions per la poesia, el cine, la música clàssica i popular, sempre latents, omplen les teves imatges d’"ànima, vida i cor", que, com canta el bolero i tu ens recordaves sempre, ha de tenir tota bona fotografia, i si és una miqueta imperfecta, millor; i acompanyada d’unes precises paraules ¡fins i tot pot volar!

Conversar amb tu sempre era assistir a una classe magistral, sentir-te explicar històries de la lluita clandestina antifranquista junt amb Pasqual Maragall, Monferrer, etc. Memorables eren els teus relats dels viatges per Llatinoamèrica amb el bisbe Casaldàliga, o amb Gabicho, l’amic comú amb Sebastião Salgado.

Aquestes paraules del mestre Joan Guerrero amb el seu càlid accent andalús són tota una declaració ètica per a les generacions de fotògrafs i fotògrafes que l’admirem. "Don Juansito, així em deia un pobre agricultor que vivia en una vella barraca a Llatinoamèrica. Quan li vaig dir que ens havíem d’acomiadar perquè tornava a Europa, em va regalar embolicats en un paperet un parell d’ous; era l’únic que tenia... És el premi més gran que podria haver rebut".

Nascut a Tarifa el 1940, en plena postguerra, "on les dones vestien un dol gairebé etern" i "el vent ens ajudava a ser més lliures". Recorda que va ser allà al costat d’un vaixell encallat a la platja de Los Lances on va començar a fer els seus primers enquadraments fotogràfics amb una capsa de llumins que es va construir a tall de càmera. Un temps després, junt amb la seva família es van traslladar a Puerto Real (Cadis). "Sempre tenia les mans cremades per haver de treure, a temperatures altíssimes, els maons dels forns durant les 12 hores de treball, cobert de suor i cendres".

Bitllet d’anada

El 1964, "em vaig encaminar cap a l’estació de tren, sabia que el bitllet era d’anada". En la seva arribada a Barcelona, després d’un temps treballant a la construcció, va començar el seu ferm compromís social, així com també la presa de contacte amb les arts gràfiques i la fotografia professional. Sempre esmentava amb emoció que totes aquelles dures vivències de joventut van ser aliment per a l’ànima i una autèntica escola de vida, que marcarien per sempre, junt amb el cine, la música i la poesia, el seu treball com a fotògraf. Va ser a Santa Coloma de Gramenet, amb Mari Carmen, on va crear la seva família. "Van néixer els nostres fills Ernesto i Laura. Va ser aquí on els meus pares van morir, i aquí on vaig descobrir la grandesa de la solidaritat, el compromís sagrat de la lluita per un món on els que no tenen res, tinguin. Vaig conèixer l’amistat, el respecte i la convivència. Aquí, un dia, el nostre fill Ernesto se’ns en va anar...".

Sempre ens recordava, parafrasejant Atahualpa Yupanqui, mirant-nos als ulls amb veu ferma i el dit índex aixecat cap al cel, que "primer la persona, després el fotògraf. Amb el temps el fotògraf serà millor". Un regal molt especial han sigut els últims anys a l’Associació Catalunya Mirades Solidàries, on juntament amb un grup d’amants de la fotografia ens has permès aprendre sota la teva mestria que quan la solidaritat, la fotografia, la paraula i l’amistat s’uneixen fan possible que els somnis i els petits grans miracles es facin realitat.

Enyoraré el teu talladet amb la llet "molt, molt calenta". Així demanaves sempre el cafè al matí, per portar-te la contrària en algun tema, un servidor demanava el cafè amb la llet "ben, ben freda". Al migdia o a la tarda, la cerveseta ben fresqueta; aquí ja estàvem completament d’acord.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

D’ara endavant recomano mirar les teves fotos amb els ulls tancats i en silenci, només els obrirem per eixugar-nos les llàgrimes d’emoció i gratitud eterna.

¡Gràcies per tant, mestre Joan Guerrero.