César Suárez : –«¡Quina poca vergonya que tens! Ell no era gens transcendent»

¿Què hauria dit Paco de Lucía del seu llibre?

"¡Quina poca vergonya que tens!" Ell no era gens transcendent.

¿És difícil biografiar un geni sense rendir-s’hi ja des del pròleg?

Sí. És difícil sobretot si l’art que fa t’agrada, com és el meu cas. A mi m’agrada el flamenc, i quan comences a investigar sobre aquest, a escoltar-lo més, a entendre en quin moment i com va fer els seus temes, doncs et guanya.

¿És dur per a vostè haver pogut ser flamenc i quedar-se en periodista?

O quedar-se en qualsevol altra cosa. Deu ser dur. I això que jo ni tan sols vaig fer l’intent de ser guitarrista. Vaig caure en el periodisme perquè m’agradava llegir i escriure. Tampoc tenia una vocació...

¿Per què es va acostar al personatge?

Perquè em vaig adonar que és un home molt complex dins del flamenc, que sol tenir personalitats més festives o més turmentades. Però és que De Lucía, a més, és el punt d’inflexió en el qual comença tot el flamenc modern, que uneix la tradició amb el contemporani. I després, quan començo a parlar amb els que el van conèixer el primer que expliquen és que era un home angoixat, i et dius: però si semblava que era la cosa més cool i que feia disfrutar.

¿Per què diu que el seu protagonista és un enigma?

Doncs per tot això i perquè, tot i que l’he investigat molt i l’he llegit i he vist moltes de les seves entrevistes, no acabes d’agafar la dimensió d’un ésser humà generós, complex.

O sigui, que després de tanta fatiga no s’ha assabentat de qui era.

Clar, tinc les meves percepcions de per què podia fer les coses. I de vegades em pregunto què hauria dit o què hauria fet, perquè tenia aquesta intel·ligència sintètica que li feia de tant en tant deixar anar una màxima filosòfica.

¿És el millor guitarrista de la història?

Sí, totalment. I un dels millors músics, no només del flamenc.

Explica que el mestre estava permanentment insatisfet. Rebel, perfeccionista, curiós, inquiet. ¿No s’agradava?

No. Hi ha alguna anècdota coneguda quan va en un cotxe escoltant unes alegrías o unes bulerías, diu: que bonic sona aquesta guitarra, i quan donen el nom de l’intèrpret, que és ell, s’emprenya, comença a troba-hi errors i treu la ràdio. No s’agradava, però jo crec que això és un punt comú en els genis, que els costa suportar-se.

Carmen Linares ha dit que qui obre el seu llibre toca el flamenc. ¿Ha aconseguit posar un tablao entre les pàgines?

Així és. Un tablao en el qual no només hi ha Paco de Lucía, sinó també Ramón Montoya, considerat com el primer concertista del flamenc; o Sabicas, que es va exiliar, se’n va anar d’Espanya el 1937; La Carmen diu que qui obre el meu llibre toca el flamenc perquè és molt generosa. I a més entén que a través de De Lucía s’entra al flamenc, amb èxits molt populars, com Entre dos aguas.

Com a parella mítica, De Lucía i Camarón. ¿Hi ha ara alguna cosa similar?

No. No sé si en la música actual, pop o electrònica, que desconec, però per a mi és una conjunció com la que van poder tenir John Lennon i McCartney. Però d’aquesta altura i d’aquesta significança en el flamenc, fins i tot estèticament, no només musicalment, i la força que irradiaven, no. No hi ha cap altra parella així.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Un flamenc que citava Ortega y Gasset i Erich Fromm, que parlava en anglès amb Ravi Shankar i que llegia Murakami. ¿Un gos verd en aquesta concreta vinya del Senyor?

Sí, totalment. A part del fet que tot això era molt inusual, és que el flamenc era el lumpen. Ser artista flamenc, excepte que fossis a la companyia de Juanito Valderrama, de Marchena o d’algú molt ben situat, era sinònim de bohèmia, i de vegades de delinqüència. Paco de Lucía també dignifica això i dona al flamenc una altura que el porta al Carnegie Hall i a llocs així. Quan toca aquí al Teatro Real el 1975 –el primer flamenc que ho fa– ja ha tocat al Carnegie i al Royal Albert Hall.