El retorn del fascinant Ripley

Passen els anys, sí, però la fascinació pel seu personatge més famós no es panseix mai, com demostra l’estrena de Ripley (Netflix), sèrie de vuit episodis amb la firma de Steven Zaillian, que després del seu annus mirabilis –1993, any de La llista de Schindler, que li va valer l’Oscar al millor guió adaptat, i d’En busca de Bobby Fischer, el seu formidable debut com a director– va continuar sumant bastantes fites al seu currículum, com la sèrie d’HBO The night of o guions per a pel·lícules de Fincher i Scorsese, incloent-hi la celebrada L’irlandès.

¿Què fa irresistible aquest estafador alhora ansiós i gèlid, esforçadament esnob, gairebé psicòtic en el seu menyspreu per gairebé tothom, però que tampoc es troba bé sent només ell mateix? Justament tot això, les seves creïbles contradiccions. Els sentiments d’inferioritat combinats amb els de superioritat. O, dit d’una altra manera, el dolor per sentir-se massa poc per formar part de cert club i, alhora, creure que en el teu club ideal només hi podries ser tu. Ripley pot tenir un nucli inhumà, però alhora és tota humanitat.

En la seva constant ànsia de transformació, Ripley té molt de l’àlter ego de Highsmith, que va basar la seva existència en el moviment perpetu, no se sap si fugint del món o d’ella mateixa. Va saltar dels còmics a les novel·les i de molts punts dels Estats Units a Europa, on va passar gairebé tota la vida adulta. Va trobar el seu aparent lloc a Tegna, un poble suís a prop de Locarno on va poder viure lluny de tot i tothom. Es podria dir que va fer Ripley per calmar la seva misantropia: "Molts dels seus amics coincidien a dir que, si no hagués pogut escriure, sens dubte hauria comès algun assassinat o s’hauria suïcidat", va escriure Hugh Thomson, director del documental de la BBC Highsmith: Her secret life.

Els Ripley de la pantalla

Només un any després d’haver-se publicat, L’enginyós senyor Ripley inspirava una entrega de la sèrie antològica Studio One, però molt més coneguda és la primera pel·lícula que s’hi basava: A pleno sol, dirigida per René Clément el 1960 i amb Alain Delon com un bellíssim Ripley que va satisfer la mateixa Highsmith. Menys apropiat li va semblar el final, una concessió a la moralitat pública que espatllava lleugerament aquesta estimulant apropiació francesa del model Hitchcock.

El 1999, el director Anthony Minghella proposava L’enginyós senyor Ripley, una mica inferior a l’anterior, però també interessant i, a més, molt diferent: després del velat homoerotisme de la primera adaptació, aquí el subtext queer es tornava clarament text. Aquest Ripley (Matt Damon) no vol ser el Dickie (Jude Law), sinó estar amb el Dickie. La nòvia d’aquest últim, Marge (Gwyneth Paltrow), deixa de ser un atractiu per convertir-se en un llast.

Cowboy existencial

Abans, a El amigo americano, dirigida per Wim Wenders el 1977, havíem vist el Ripley com un "cowboy existencial" (paraules de Slavoj Žižek) amb els trets de Dennis Hopper. Era una adaptació d’El juego de Ripley, novel·la llegida per Liliana Cavani el 2002 amb John Malkovich com a protagonista. Tres anys després arribava, sense fer gaire soroll, La máscara de Ripley, dirigida per Roger Spottiswoode i amb Barry Pepper com a cinquè actor que interpretava aquest personatge tan mal·leable de Highsmith.

El protagonista de l’esperada sèrie de Netflix, inicialment concebuda per a Showtime, és l’irlandès Andrew Scott, conegut com el capellà de Fleabag o el Moriarty de Sherlock, entre altres exquisideses. És fàcil tenir sentiments conflictius amb aquesta decisió de càsting: Scott és excel·lent, però alhora potser és massa gran per al personatge en aquesta època de la seva trajectòria; dues dècades més gran, per ser precisos. La crisi de Ripley sembla ara producte de la mitjana edat.

Tensió a foc lent

El Dickie i la Marge estan interpretats per Johnny Flynn i Dakota Fanning, que donen als personatges una interessant dignitat tranquil·la. En aquesta versió de la història, amb tota la pausa i la delicadesa de matís que permeten vuit hores de metratge, cap dels dos personatges es deixa enganyar gaire fàcilment pel Tom, sobretot ella, que passa tot el temps estudiant el visitant amb la mirada.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De la mateixa manera que L’enginyós senyor Ripley era molt diferent d’A pleno sol, la sèrie de Netflix és una experiència del tot diferent d’aquestes dues pel·lícules. Ho és per aquest ritme realment interromput, aquesta descripció minuciosa i pacient de tots els processos que desemboquen en el caos. Però també, o sobretot, per la fotografia en un blanc i negre límpid i contrastat de Robert Elswit, guanyador de l’Oscar per Pous d’ambició, de Paul Thomas Anderson. Els diàlegs són fins, però les imatges també parlen: Zaillian sap utilitzar-les per explicar, sense sobreexplicar, elements com la famosa por de l’aigua de l’antiheroi.

El director es capbussa a fons en l’essència amoral de Ripley, però això no significa que deixem de preocupar-nos pel que li passa. En certa manera, la sèrie l’assenyala com a clar avantpassat de Dexter Morgan (Dexter) o Walter White (Breaking bad), personatges amb llacunes morals als quals no podem evitar reflectir-nos i dels quals ens sentim còmplices malgrat la gravetat dels seus actes.