A les orelles d’un superoient

Els amics de Marc Andreu, dissenyador gràfic barceloní de 46 anys, agraeixen que ell sigui dels que sí, que mentre treballi sempre estigui acompanyat d’un eclecticisme "extrem" –assenyala ell–, ja que saben el que valen les seves playlists esculpides durant dies i dies. "M’agrada fer-les per mesos o estacions, no tant per gèneres, sinó per com et sents en un moment donat o el que has estat escoltant un temps concret", assenyala. ¿Quantes en pot tenir? "Moltíssimes". Una per conduir, una altra per quan estàs anant a la platja per vacances. I així. Abduït com tots per les plataformes, a Andreu no li ve de nou això de consumir massivament música, és clar. Va passar pels cassets –"amb 14 anys vaig començar a gravar dels meus amics, Low, Fugazi..."– i va passar, lògicament, pel cedé i també pel vinil –"tot i que continuo comprant-los de tant en tant, per l’espai..."-.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Convindran que Marc Andreu, posat al dia en tot el que soni per un altaveu, és un superoient. Xifra en prop de vuit hores diàries de música el seu consum, i en elles transita per diversos gèneres: ambient, jazz o clàssica per a moments en què hagi d’estar més atent. "I si he de fer una cosa més mecànica, puc anar al pop". Una lògica, la d’Andreu, que segueix un altre superoient, com és l’historiador Pepe Pardo, de 64 anys, que en els últims anys s’ha submergit hores i hores en l’R&B i el soul. "També com que normalment és en anglès, si no li faig gaire cas que tingui lletra no em molesta per concentrar-me", explica. Al seu despatx sona "des de sempre" música. "I ara no he ni d’aixecar-me a canviar el cedé", comenta. Pot vorejar, explica, les vuit hores diàries, ja que més enllà de les interrupcions laborals lògiques –reunions, trucades...– a casa no para la música. "Quan estic amb l’Ada [la seva dona] negociem què sona". Dels superoients que apareixen en aquesta pàgina, Ari Díaz, de 41 anys i responsable de l’agència de comunicació Good2b, és l’única que té una mica de vincle amb la música, ja que més enllà de punxar no professionalment treballa amb molts festivals. "Igual que escolto molta música, si, per exemple, un dissabte he estat en un festival, diumenge he d’estar en complet silenci, no tenir res al cap", explica Díaz, que, amb un destacat eclecticisme –ja ho veuen, característica comuna del superoient– amb una predilecció pel house, té una col·lecció de mil vinils a casa. "Com que la durada és curta, me’ls poso quan he de fer tasques de casa", assenyala. Maneja nombroses playlists, moltes de les quals amb música instrumental per treballar, tot i que també s’amara d’aquells artistes sobre els quals ha d’escriure.

Helena Roca, en canvi, no pot escoltar música treballant. Professora de primària de 34 anys, rasca sis hores d’escolta al dia. "Quan surto de casa o de la feina sempre em poso els auriculars", explica abans de rectificar i dir que sí, que una mica de música sí que escolta treballant. "Sempre tinc a la meva classe l’altaveu que compartim tot el curs. Poso molta música als nens, sobretot relaxant, molt piano i clàssica quan toca estar tranquils", comenta Roca, també professora de ioga. La docent barcelonina diu estar encantada amb el paper de prescriptora –també ben eclèctica i amb importància dels "clàssics"– que li han atorgat els seus amics. "¡I fer llistes!", assenyala. I resumeix: "Que no soni gaire friqui... Si estic connectada amb la vida, bé, feliç, tranquil·la, estic molt amb la música. Si em desconnecto, passo una mala època, moltes vegades em desconnecto també de la música. És com un termòmetre per saber com estic".