Beethoven i Fábregas triomfen

A ssistir a l’estrena absoluta d’una obra d’un compositor del país resulta un edificant compromís amb la cultura. Més encara si l’aventura corre per compte d’una entitat com la Simfònica del Vallès (OSV), pionera en mil aspectes artístics i administratius i que coneix de prop les dificultats d’un conjunt de les seves característiques, sobretot financeres.

El cas és que, amb la col·laboració del Palau de la Música Catalana, l’OSV ha pogut portar a terme l’estrena absoluta de l’Oda a la fortalesa, obra d’encàrrec de les dues institucions a Elisenda Fábregas, compositora convidada de la temporada de l’auditori modernista. El poema simfònic de 12 minuts de la pianista i professora, escrit per a soprano, mezzosoprano i cor de dones, va ser presentat minuts abans del concert com un "homenatge de l’autora a les dones del passat i també com un impuls a les dones del futur". Exigent, vibrant des dels primers compassos, colorista, atmosfèrica i de línies melòdiques identificables, l’Oda a la fortalesa –amb el text en català escrit per la compositora– explora amb eficàcia tant en la tímbrica de la instrumentació com en la vocalitat femenina, utilitzant les dues solistes en un interessant contrast amb la massa orquestral i el cor per donar lloc a un diàleg d’efectius recursos expressius i dramàtics. Amb el seu missatge reivindicatiu ("Endavant sense por, som persones primer, dones després"), l’obra va ser molt ben rebuda per un públic atent i receptiu.

Notícies relacionades

La festa de Sant Jordi d’‘abril’ d’EL PERIÓDICO brinda en honor a les dues ‘superagents’ Carmen Balcells i Antonia Kerrigan

Deu llibres que acaben de ser (o seran aviat) sèrie: recomanacions per a Sant Jordi

Andrés Salado va portar els intèrprets amb equilibrat entusiasme, sense fagocitar a les veus i obrant petits miracles tenint en compte l’estreta pauta d’assajos. La secció femenina de la Coral Càrmina que lidera Daniel Mestres va aportar veus empastades i atentes a les solistes, la soprano Rita Morais, que va cantar amb seguretat i aplom, frasejant amb generositat i vitalitat, en adequada complicitat amb l’eficaç mezzo Mariona Llobera, que també va participar en l’obra que culminava la vetllada.

El reclam principal del programa era, no obstant, la Simfonia Núm. 9, 125, Coral, de Beethoven, que va omplir el Palau fins a la bandera. Tant el scherzo com l’adagio van estar completament aconseguits, ja que la immensa obra mestra del geni de Bonn –que aquest any compleix 200 anys– és sempre una prova de foc per a qualsevol conjunt. L’OSV va demostrar prou acció de conjunt i va minimitzar errors, responent als canvis d’agògica i amb solistes en metalls i fustes solvents en les moltes parts clau de l’obra. L’experimentat tenor Roger Padullés va imposar el seu cant noble i una notable dicció germànica, mentre que el baríton Ferran Albrich aportava greus justos i aguts prou poderosos. La timbrada veu de Laura Brasó va brillar en els aguts, completant un finale més eufòric que polit que va acabar ovacionat.