Anatomia d’una violació

A bans de la seva estrena el 2019 els van acusar de "monetitzar" el cas, crítiques a un suposat oportunisme per adaptar en calent l’episodi judicial més transcendent dels últims anys, el cas de La manada, la violació grupal que va canviar el codi penal i va sacsejar la moral de tot un país. Els dubtes es van dissipar aviat i Jauría es va transformar en tot un fenomen teatral. El seu encert resideix en el complex entramat dramatúrgic compost en exclusiva a partir de fragments de documents judicials, declaracions enfrontades de la víctima i els agressors que configuren un mapa esgarrifós, el de la normalització social de la violència sexual.

El muntatge madrileny es va prodigar poc per Catalunya, però ara, per sort, un nou elenc remunta l’espectacle que arriba al Romea amb nous matisos i una força més rotunda. Ara podem veure com la protagonista es diverteix als Sanfermines abans de l’agressió, declina un justificat excés de zel en la protecció de la seva figura. Amb la nova actriu, Ángela Cervantes, la permanent fragilitat del testimoni ha evolucionat cap a una naturalitat descarnada, mirall de realisme que dispara la versemblança.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En una línia semblant els cinc actors, un càsting emergit de la millor pedrera local. Premi per al coach d’accent sevillà i per a la capacitat del repartiment d’integrar els gestos i floretes més íntimes de la prosòdia andalusa. Quim Àvila, Carlos Cuevas i Artur Busquets semblen un document més en la seva detallista recreació dels acusats, mentre que Francesc Cuéllar i David Menéndez ofereixen en la segona part la versió més circumspecta dels altres fustigadors, els advocats i jutges que amb els seus biaixos donen la mesura d’un sistema jurídic procliu a la revictimització i els prejudicis.

La direcció de Miguel del Arco aprofita la renovada energia actoral per portar més lluny la coreografia de l’assetjament que executen agressors i juristes, un perseverant estat de tensió i amenaça que es desploma sobre la víctima i el públic. El precís encaix documental del text de Jordi Casanovas continua sorprenent per la seva precisió narrativa i per l’elegància a l’hora d’evitar el morbo. El cas és ja una icona i com a tal respira la seva representació, una explosiva catarsi política i humana que esquinça, que fa aixecar el públic de la butaca per a una ovació guaridora. "Som gent normal i corrent", es defensa un acusat, i en les seves paraules hi ha al darrere l’eco de l’horror que la peça intenta desemmascarar, que molts encara avui no siguin capaços de veure la violència del cas.