Entre la bellesa i el caos

Amb el fàcil que resulta acomodar-te sine die al segell sonor amb què et vas donar a conèixer, i Vampire Weekend no fa més que transformar-lo d’un disc a l’altre sense que, sorpresa, això no desdibuixi la seva personalitat. L’indie-afropop dels seus inicis queda desbordat i perviuen una tensió interior, una inventiva i una actitud que, en aquest cinquè àlbum, aflora en un conjunt de cançons desafiador, ara emfatitzant el contrast dels extrems: línies melòdiques adorables i cacofonies subterrànies, pianos barrocs i distorsions de guitarra amb aspecte indomable.

Gairebé fora de control

Hi ha un fons de caos, amenaçant l’ordre i la civilització (sense fer-los caure) que es respira a Only God was above us, un àlbum que projecta imatges fantasmals d’un Nova York perdut, el dels anys 80 (de record difús per a Ezra Koenig i companyia, que van néixer en aquella dècada). El títol invoca el perill: "Només Déu estava per sobre de nosaltres" és la frase que va pronunciar un passatger del vol 242 d’Aloha Airlines, el 1988, després de sobreviure a la descompressió explosiva que va fer que la nau perdés una part del seu sostre en ple trajecte. La portada de l’àlbum, amb aquest llardós vagó del metro novaiorquès i la figura humana borrosa volàtil, ens situa l’obra en algun lloc flotant entre l’humà i el celestial

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un sonor "fuck the world" estrena el cançoner a Ice Cream piano, tema que comença lent i es llança al galop, frenèticament, sumant forces amb el trot orquestral. Tot i que després Classical revisqui un colorisme reconeixible, la disrupció i la insinuació que alguna cosa pot estar en qualsevol moment fora de control són una constant. Potser és el signe dels temps. El saxo baríton histèric, la bateria extenuada. Després ve Capricorn, el primer single, ja conegut, prodigi de cant dolç, arpegis de piano i cordes en frec amb la base rítmica sorda i la guitarra estrident, acompanyant un missatge de desubicació: "Capricorn / l’any en què vas néixer / Va acabar ràpid / i el següent ja no era teu".

En aquest disc conviu el més subtil i el més esbojarrat, el refinament de saló i el ritme amb vestigis de hip-hop: dels cop de volant de Connect a la processó espectral de The surfer, amb el seu crescendo simfònic, i d’allà a la nerviosa Gen-X Cops. Sobresurt, en aquest tram final Mary Boone, petita catedral que casa un beat brut amb el cor espiritual. I Hope, vuit minuts de majestuós examen de consciència col·lectiu: "El profeta va dir que desapareixeríem / El profeta se’n va anar, però encara estem aquí / La seva profecia no va ser sincera", canta Koenig tancant un àlbum amb què Vampire Weekend torna a tensar l’arc del llenguatge pop i, al cap i a la fi, et convida a abraçar el món sense ira mentre el sostre de la cabina segueixi al seu lloc.