Cançó per dret propi

Batista afirma que "no hem donat prou importància a la Nova Cançó" en comparació, precisa, amb la chanson, el folk nord-americà o la renovada samba brasilera post segona guerra mundial. "Allà s’han sabut vendre, mentre que en la Cançó, si bé els artistes han desenvolupat les seves carreres, a la marca no li hem donat tot el valor que mereixia. Jo la reivindico com a actual i clàssica, com ho és l’obra de Léo Ferré o Vinícius de Moraes", explica Batista, recolzant-se en fets concrets com "la resurrecció, en els últims anys, d’Ovidi Montllor, o les adaptacions de la Nova Cançó per part de cantautors moderns com Borja Penalba o VerdCel".

Música i paraula

A La nostra cançó, un llibre que no s’estén més enllà de l’indispensable (240 pàgines), Batista es comença endinsant en l’aliança entre música i paraula (i la poesia silenciada pel franquisme, d’Ausiàs March a Estellés) i practica una revisió dels perfils i episodis clau de l’escena a partir dels pioners (Raimon, Els Setze Jutges, Xavier Ribalta) incorporant veus no sempre integrades a aquest imaginari (de Núria Feliu a la saga del Grup de Folk i arribant a Gato Pérez).

Realça les aptituds interpretatives de veus com Raimon ("sempre he pensat que té influències del cante jondo", indica) o Maria del Mar Bonet, una intèrpret "que podria haver cantat òpera", molt allunyada d’"aquesta tendència actual a no treure la veu i a cantar xiuxiuejant", apunta.

Batista evita a consciència una mirada condicionada per debats actuals que transcendeixin el fet musical. "No he volgut fer aquest llibre partint de la conjuntura actual, sinó per situar la Nova Cançó en l’àmbit estètic que l’aguanta. La Cançó no se sosté per l’antifranquisme, sinó perquè tenia un valor estètic molt alt", explica l’autor, que ha deixat fora temàtiques polèmiques amb fons polític, com les distàncies de Raimon respecte al procés. "Ell ha sigut boníssim, fos independentista o no". Tampoc toca a hores d’ara fer un veredicte sobre l’assumpte de Serrat amb el La la la. "Ho explico sense jutjar-lo", assenyala.

Parla del que anomena "la indústria patriòtica", començant pels creadors d’Edigsa, segell constituït a partir d’un primigeni crowdfunding (120 accionistes de 500 pessetes el títol), amb algunes figures de la burgesia al capdavant. Aquí hi destaca el contrast entre aquesta naturalesa conservadora dels ideòlegs i l’esquerranisme dels trobadors. "Hi ha hagut el discurs que la Cançó tenia aquella base burgesa, però els cantautors eren tots més o menys marxistes, de diferents corrents. Pi de la Serra i Ovidi [Montllor] militaven al PSUC. Raimon no va militar mai, perquè pensava que això li hauria creat anticossos, però estava en l’òrbita marxista i va fer recitals per al PSUC, Comissions Obreres, l’Assemblea de Catalunya...", fa notar Batista. "I també és bonica aquesta coexistència: els demòcrata-cristians, els comunistes i els hippies com Pau Riba i Sisa, que cantava allò de "barres i estrelles, símbols d’un passat / falç i martells en un mateix mirall".

En les albors de la Cançó, el concert, presentat com a recital ("el primer a presentar-se així va ser Raimon, el 1966, a l’Aliança de Poble Nou", recorda), es va obrir pas en el circuit de l’escoltisme i els centres parroquials. Amb representants com Joan Molas i Núria Batalla, que van saber treure partit comercial de l’aura de Llach com a artista maleït.

"Van ser molt intel·ligents i van capgirar el seu exili popularitzant-lo com a víctima del franquisme", assenyala Batista. També Wenceslau Soler, el creador d’Enllaç, i Oriol Regàs, "que tenia Bocaccio i Via Veneto, no aixecava sospites dins el règim i podia aconseguir que Raimon cantés al Palau d’Esports".

La Nova Cançó va donar ales a "un grup de crítics que anaven a tots els concerts", com ara Jordi García-Soler, el primer gran cronista del gènere, ja mort, a qui Batista va reemplaçar al Diari de Barcelona el 1976 (al passar ell a l’acabat de crear Avui) i amb qui recorda que va tenir algunes tibantors inicials. "Vaig publicar un article a Triunfo molt dur amb la Cançó a partir dels meus coneixements d’harmonia. Me n’he penedit sempre, perquè vaig ser injust. Però amb el Jordi tot es va arreglar i ens vam fer amics", explica. En aquell temps, "els crítics, en certa manera, militaven en la causa, i si feies un article dur era com si estiguessis fent un servei a la dictadura".

Punxar el globus

Ell havia començat, en efecte, en una publicació més que compromesa, Universitat, "l’òrgan dels estudiants, del PSUC", recorda el periodista. "La fèiem a casa meva. La policia ens havia confiscat les màquines i vam muntar el recital de Raimon al campus de Bellaterra per poder comprar-ne unes de noves. Allà hi vaig publicar el meu primer article, amb pseudònim, el 1974, sobre un concert de Pi de la Serra".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A Batista no li consta que quan es va crear TV3, el 1983, hi hagués indicacions per desinflar el globus de la Nova Cançó. "Però sí que vaig percebre que no se li donava el valor artístic", apunta, i aquesta sensació aniria a més amb els anys, i aquesta és "una de les raons per fer aquest llibre".

Una obra amb la qual no busca l’escàndol; una obra que no aprofita per mirar de passar comptes, ni per aplicar àcid a velles controvèrsies. "Avui hi ha tanta gent que tot ho troba malament, i tanta intolerància a les xarxes socials, que m’estimo més explicar i dir que també hi ha coses bones", assenyala. Al cap i a la fi, es continua sentint "enamorat" de tots aquests cantautors. "I he fet aquest llibre perquè són boníssims".