Furor al Fòrum amb la festa mexicana

Feia 16 anys de la seva última actuació a Barcelona (Apolo, 2008), i en la seva cita amb el Guitar BCN (3.000 entrades esgotades setmanes enrere) van satisfer llargues ganes acumulades, a jutjar per la tremenda cridòria amb què van ser rebuts i acompanyats al llarg de la generosa sessió. Arrencada amb La camioneta gris, un d’aquests alegres temes armats entorn d’una equació amb ingredients tals com frontera, mercaderia, batuda, tiroteig i caixa de pi. L’Auditori es va ensorrar. Mai cançons tan tràgiques van alliberar tan vivaços sentiments. La imatge d’una altra Barcelona: ponxos mexicans, banderes de Colòmbia i (moltes) d’Hondures.

Un esquinç emocional

Així, entre ràfegues de metralleta (enllaunades), el simpàtic so de l’acordió (a càrrec del factòtum, cantant i conductor, Jorge Hernández) i lletres banyades en amor i sang, Los Tigres del Norte van mantenir el públic dempeus i ballant tot el concert amb les seves jaquetes texanes de serrells i la seva alternança de veus. Narcocorridos que comporten un esquinç emocional: La jaula de oro, sobre la espalda mojada que deu anys després continua sent il·legal i que veu com els seus fills s’han oblidat del Mèxic lindo y querido. "Otro idioma han aprendido / Y olvidado el español / Piensan como americanos / aunque tengan mi color". Un tema aquest en què Jorge Hernández va obtenir visibles complicitats amb les seves paraules sobre els migrants en la seva recerca "d’una vida millor".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va ser una fita rere l’altra: La reina del sur, tema de la sèrie televisiva del mateix nom, sobre la "tía Teresa Mendoza", "traficante muy famosa", que va burlar el seu destí i camina potser a Itàlia o a Miami. I En qué fallé, portadora d’un profund dolor ("por mi hija que se descarriló"). Sense passar per alt èxits recents, com La carta. Cançons que Los Tigres van presentar amb maneres entusiastes i sense falses modèsties: "La següent meravella que tocarem...".

Van voler deixar clar que no només viuen de la troballa del narcocorrido i van ampliar l’enquadrament amb els nou mariachis i sis ballarines que van envoltar peces com Son de la negra i diverses cites a l’imperial Vicente Fernández, com Los enviados i El último beso, terreny ranxer en què les seves veus més aviat van flaquejar. Més eficaç, i febril, va ser la llarga traca final, en què no van faltar els números narco més lapidaris (per dir alguna cosa), com La puerta negra, Contrabando y traición i el trofeu Jefe de jefes: "Han querido arañar mi corona / los que intentan, se han ido muriendo". Sí, Los Tigres del Norte ens enterraran a tots.