La millor música és la de la meva joventut (i més fantasies)

La cançoneta que la música del passat, sobretot la que es va publicar quan tu tenies entre 14 i 20 anys, és la millor de la història em segueix semblant prodigiosa. Quina casualitat, i quina sort, que el teu despertar en l’art sonor es produís just en aquell pic irrepetible de la història de la humanitat. És una afirmació difícil de rebatre, ja que els fets fefaents es barregen amb els sentiments, la idealització de la joventut i l’orgull generacional.

Ara, un estudi publicat per Scientific Reports, a partir de l’anàlisi de 353.320 cançons llançades entre 1970 i 2020, conclou que avui s’escriuen lletres més simples, amb menys vocabulari, conceptes més senzills i més repetició. És un balanç compatible amb d’altres que dibuixen una música actual més pobra, amb cançons més curtes i tornades que han d’esclatar al més aviat possible, intervingudes pel comissariat TikTok.

És cert que s’han anat establint fórmules d’èxit, i la naturalesa humana convida a explotar-les per buscar l’impacte. Però aquests estudis passen per alt que avui es publica una quantitat de música esbojarradament superior a la de 1970, 1980 o 1990 (les ja famoses 120.000 cançons diàries), i és lògic pensar que, com més vast és l’univers de material considerat, més descendeix la mitjana del refinament.

¿TikTok marca la pauta? Només en certes parcel·les, però sentin, la música, des del segle XX, no ha fet més que adaptar-se al format fonogràfic del moment, i la durada disponible en singles, epés, elapés i compactes ha condicionat l’evolució del llenguatge pop. El talent consisteix a revertir això al teu favor i adaptar els teus dons als recipients que correspongui.

Notícies relacionades

L’‘home’ de dos caps

Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

S’ha de vigilar amb les comparacions amb biaix grotesc: és clar que Leonard Cohen tenia més substància que molts hits actuals, però el nou disc de Julia Holter és una mica més profund, diria, que Ob-la-di, ob-la-da. I la simplicitat, per si sola, no diu gran cosa, perquè hi ha grans cançons de tres, dos i fins i tot un sol acord (com Run through the jungle, de Creedence Clearwater Revival). Sí, avui hi ha molta música valuosa que està sota radar i que cal anar a buscar (i molts dels que més escarafalls fan no es molesten a fer-ho).

Però sospito que davant aquest debat tinc les de perdre: si critico el pop actual algú dirà que m’he convertit en un antiquat, i si l’elogio, un altre m’acusarà de mirar de pujar-me a no sé quin carro i fer-me el jovenet. I no em decideixo a endevinar quin supòsit és el pitjor.