"Tots som un animal salvatge"

"El nostre instint és un animal salvatge", assegura el suís Joël Dicker (Ginebra, 1985), de visita a Barcelona, sobre el títol del seu nou thriller. "El portem dins, però en el món actual sembla que ens n’oblidem, ja sigui perquè fem el que dicten les convencions, el que els altres ens diuen que fem o el que esperen de nosaltres. L’instint és el més important que tenim i ens n’allunyem en comptes de fer-li cas, que és el que hauríem de fer". La seva reflexió ve al cas, afegeix el supervendes, perquè en Un animal salvatge (Alfaguara / La Campana) "tots els personatges es debaten entre seguir el seu instint o les expectatives que els altres tenen d’ells. Tots som un animal salvatge".

El 2012, Dicker es va convertir en un fenomen editorial gràcies a La veritat sobre el cas Harry Quebert (premi Goncourt des Lycéens i gran premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa), "un llibre que estava convençut que no llegiria ningú", però al qual, no obstant, va dedicar 12 hores diàries a escriure. Després d’aquest llibre, va superar la dificultat "de complir les expectatives" i ja porta vuit novel·les, entre les quals El llibre dels Baltimore, El cas Alaska Sanders i La desaparició de Stephanie Mailer. En l’última, Un animal salvatge, teixeix una xarxa de relacions, enganys, enveges, secrets, passions i obsessions entre dos matrimonis, veïns, d’una luxosa urbanització ginebrina, i un misteriós rondador (o dos).

Si els seus anteriors best-sellers solien girar entorn de morts i desaparicions, aquest parteix d’un atracament, el juliol del 2022, en una important joieria de Ginebra. Un assalt que, cronòmetre en mà, dura set minuts, tant per als atracadors com per als lectors. "El temps és molt important, sembla que no tenim mai temps de llegir. Volia una dinàmica temporal que mostrés que el temps passa molt ràpid i és necessari atrapar-lo. Per això la intriga transcorre en quatre hores, que és el temps real en què el lector ho llegeix", explica Dicker, que controla els tempos com un precís rellotge suís.

"Tots tenim un costat lluminós i un costat fosc... –assumeix–. La clau no està en el que els altres pensen de nosaltres sinó en com nosaltres mateixos ens acceptem".

Ningú és qui diu ser

En aquestes fronteres es mouen els seus protagonistes. Sophie Braun, filla d’un ric empresari, és una advocada d’èxit de 40 anys, casada amb Arpad, agent de banca que li oculta un secret. Són l’enveja de la parella veïna, composta per Greg, respectat policia que s’obsessiona amb ella fins al punt d’espiar-la, i la seva dona. Ningú és qui diu ser. I algú del passat reapareixerà en la vida de Sophie i Arpad. "Ells són la parella perfecta, no perquè es mostrin així, sinó perquè així els perceben els altres, els seus veïns, la qual cosa diu més dels que jutgen i opinen que de Sophie i Arpad", assenyala Dicker.

Hi ha un altre tipus d’aparences, afegeix: "El que nosaltres volem mostrar, el personatge que construïm per impressionar i ensenyar als altres". "A Instagram i altres xarxes projectem la imatge d’una vida perfecta. ¿Per què necessitem tant la mirada de l’altre?", es pregunta Dicker, que admet amb un somriure que sí que té Instagram, però que l’utilitza professionalment: "Per parlar als lectors i buscar-los allà on siguin. Crec que a tothom li agrada llegir, només que hi ha gent que encara no ho sap".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Des de La veritat sobre el cas Harry Quebert, portada al cine per Jean-Jacques Annaud, havia ambientat els seus llibres als EUA, on va viure un temps. Un animal salvatge, com l’anterior, L’enigma de l’habitació 622, transcorre a la seva Ginebra natal i on resideix. "Per fer creïble una ficció has de conèixer l’entorn on l’ambientes", opina qui entén la novel·la negra com "un entreteniment amb voluntat de divertir el lector, una cosa a què altres gèneres han renunciat", i veu la novel·la com "un joc entre l’autor i el lector".

Intenta, assegura, ser ell mateix per distanciar-se de l’èxit que suposa tenir 22 milions de lectors. "Penses que el següent llibre pot ser un desastre absolut. Escriure és superar els dubtes permanents que t’assalten quan ho fas, si acabaràs el llibre, si els personatges no funcionen...", explica abans de recordar com abans de ser un supervendes va escriure llibres "que van ser rebutjats per moltes editorials".