Kristen Stewart: "Els impulsos sexuals femenins són marginats perquè encara fan por"

Que jo volia treballar amb ella amb tota la meva ànima. Quan em va oferir el treball, jo acabava de veure el seu primer llargmetratge Saint Maud, i estava obsessionada amb ella. I em consta que Rose va ser molt valenta. Tots els productors i altres executius amb qui es va reunir li deien que Sangre en los labios havia de parlar de dones fortes i empoderades, perquè això és el que ven actualment. I ella es va dir a si mateixa: ‘¿De veritat voleu que la meva pel·lícula parli de dones fortes i empoderades, malgrat estar protagonitzada per dues joves lesbianes atrapades a l’Amèrica profunda dels anys 80? Doncs això precisament és el que us donaré’. Per això va decidir ambientar-la en el món del culturisme femení, en el qual el valor de la força i l’empoderament és merament estètic i arbitrari.

¿Li sembla que la indústria està prestant atenció a les narratives d’empoderament femení simplement perquè són el que ara ven?

Sí, i em sembla lamentable que vulguin convèncer-nos que estan ampliant la perspectiva, i que es posin medalles per això. Perquè en realitat la mirada continua controlada pels que ostenten el poder en la indústria, que són els homes, i per tant segueix al servei del desig masculí. Els impulsos sexuals femenins encara són marginats, perquè encara fan por. És cert que les coses estan canviant, però ho fan molt a poc a poc.

¿Diria que aquest és el motiu pel qual les escenes de sexe incloses a Sangre en los labios han generat tant debat?

És evident, perquè són molt menys explícites que les escenes de sexe de moltes altres pel·lícules, que no van escandalitzar ningú. Crec que el que les fa escandaloses per a molts és que mostren dues dones que parlen sense embuts d’obrir-se de cames, i d’aquest orifici a través del qual també sagnem i parim i que segons el parer de Hollywood no hauria de ser anomenat. Aquest forat no es veu a la pel·lícula, però hi és molt present; el meu personatge expressa el seu desig amb paraules, i gestos, i mirades, és com una erecció errant. I reflecteix de manera realista com funciona el sexe entre dones. Normalment, les escenes de sexe femení a les pel·lícules només responen a una fantasia estúpida sobre com les dones obtenim plaer. Em resulten intolerables.

En general, el retrat que el cine sol fer dels personatges homosexuals continua sent reduccionista, ¿no creu?

Sens dubte, les pel·lícules solen oblidar que una dona gai és una persona real, amb moltes facetes, i no només un dilema moral amb potes. Tot i que al cine no l’hi sembli, les vides de les lesbianes no sempre giren entorn de sortir de l’armari; l’orientació sexual no és l’únic que les defineix. Sangre en los labios, en canvi, entén això perfectament; el seu assumpte principal no té a veure amb el lesbianisme, sinó amb la capacitat de l’amor per empènyer-nos a fer coses boniques però també coses monstruoses. Parla de com de repugnant que l’ésser humà pot arribar a ser, però també del goig que proporciona sentir-se viva. I feia temps que jo no em sentia tan viva interpretant un personatge.

¿Com han canviat les seves prioritats a l’hora de triar papers al llarg dels anys?

Quan era jove no podia escollir, òbviament. Em conformava amb el que em donaven. Quan vaig aconseguir tenir prou poder per dissenyar el meu propi camí artístic, això sí, vaig decidir deixar-me guiar pels meus instints i la meva curiositat, i no per la necessitat de perpetuar la meva carrera. No vull fer pel·lícules només per entretenir, no soc un mico de fira. I, mireu, respecto els que accepten servir d’aquesta manera a la indústria, però per a mi ser actriu és una mica més espiritual. Quan actuo, ho dono absolutament tot de mi mateixa. Tots els papers que interpreto, tot i que siguin molt diferents els uns dels altres, serveixen per il·lustrar fragments de la meva pròpia vida.

Fa poc va declarar que no tornarà a actuar fins que no aconsegueixi tirar endavant la seva primera pel·lícula com a directora, La cronología del agua, basada en el llibre de memòries homònim de l’escriptora Lidia Yuknavitch. ¿S’hi reafirma?

Reconec que no va ser una declaració especialment cautelosa, potser hauria sigut més savi mesurar una mica més les meves paraules. Però ja fa molt temps que treballo en el projecte, i va sent hora de fer-ho realitat. I crec que estic en situació d’afirmar que aconseguiré rodar la pel·lícula aquest any. Ja està agafant forma.

¿Què ha après dels millors directors amb els quals ha treballat?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per definició, un director és algú que pren prestats milions de dòlars i dona ordres a centenars de persones a fi de materialitzar la seva visió personal; en altres paraules, una cosa semblant a un monstre psicòpata. Els bons directors, això sí, m’han permès comprendre que fer pel·lícules no és una feina sinó un mode de vida, una vocació, i una missió, i m’han fet partícip d’aquesta missió. També he treballat per a directors que sí que consideren el cine una simple ocupació, i m’han fet sentir completament buida.

Quan vostè dirigeixi la seva pel·lícula, ¿es convertirà en un monstre psicòpata?

És clar que sí.