Pionera de la representació del desig femení

El festival D’A, en col·laboració amb Filmoteca de Catalunya, li dedica aquest any la secció retrospectiva Focus, en la qual fins al 28 d’abril es poden veure nou llargmetratges de l’autora, entre aquests, El último verano (2023), que s’estrenarà comercialment al maig. Projectada en la secció oficial del festival de Canes, la pel·lícula, sobre l’idil·li entre una dona de 50 anys i el seu fillastre adolescent, suposa la tornada de Breillat a la direcció després d’una pausa d’una dècada. La cineasta, que el 2004 va patir un vessament cerebral que li va paralitzar part del cos, és a Barcelona amb motiu del cicle.

Davant la pregunta sobre si se sent un referent d’aquesta nova generació de directores que exploren el sexe, el desig i el cos femenins no ho dubta: "Espero que sí, perquè vaig ser una de les primeres a atrevir-me a afrontar el cos femení en el cine. Fa molts anys, la revista Cahiers du Cinéma deia que per ser cineasta, òbviament, primer calia fer una pel·lícula. Però, sobretot, calia enfrontar-se a la imatge del cos. I aquesta és una de les grans preguntes: ¿què és la imatge del cos i què no és? Cal saber el que es pot mostrar i el que no, perquè la mirada és constituent". ¿I quina és per a Breillat la guia en aquesta representació del cos, que ha mostrat en les seves diferents edats però sempre amb una curiositat especial per l’adolescència? L’emoció. "En el porno hi ha una mirada materialista i jo el que sempre he volgut és concentrar-me en l’emoció, que és una altra cosa. Perquè crec que les relacions humanes són emocionals, siguin relacions d’amor o entrar en una habitació amb una altra persona. Em considero una cineasta de l’emoció, i vull enfrontar-me a això perquè és una manera de donar sentit, significat, al cos".

Les escenes de sexe

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Una de les coses que distingeixen el cine de Catherine Breillat –la seva obra més famosa i polèmica continua sent Romance X (1999), pel·lícula d’alt contingut sexual protagonitzada per Caroline Ducey i amb l’actor porno Rocco Siffredi en el repartiment– és com roda els cossos, com compon en pantalla el sexe i el desig, com coreografia les escenes. Per a la cineasta hi ha un gran compromís en la concepció i direcció d’aquestes escenes: "És molt complicat filmar les escenes d’amor i de sexe perquè és una responsabilitat important, tot i que no em consideri moralista. Aquestes seqüències són molt difícils, tant per a la directora com per als actors, i acostumo a sentir molta angoixa la nit anterior, perquè sé que hi ha alguna cosa en joc, perquè sé que són escenes que l’espectador recordarà. Hi ha bàsicament una responsabilitat de no caure en la trivialitat. En les escenes de sexe d’El último verano, per exemple, no volia el realisme trivial que hi ha en moltes pel·lícules, tot i que siguin bones. Volia una estètica metafísica, més pròxima a la pintura, pròxima a Caravaggio", explica.

Breillat s’acosta al cos però no s’entremet en els mecanismes dels seus personatges, sempre complexos i contradictoris. No els jutja, no es posiciona en relació amb els seus actes per controvertits o tremends que siguin. És aquesta una altra de les senyes d’identitat del seu cine: "No vull normalitzar res, perquè això suposaria imposar una visió, i jo em considero més com una entomòloga que mostra alguna cosa sense jutjar. En El último verano volia anar contra aquest moralisme, contra aquesta idea actual del bé i del mal, i mostrar la realitat, que és molt més complexa. Per sort, el cine pot ensenyar les complexitats i no tant els discursos".