Un ‘mal tripi’ amb rerefons social

No era suficient. Gaudí va obtenir un permís especial per presenciar autòpsies a l’hospital de la Santa Creu. Al mateix recinte va assistir a l’extremunció d’un moribund i "va quedar convençut d’haver vist el moment exacte en què l’ànima era rebuda per la Sagrada Família", segons assenyala Gijs van Hensbergen en l’assaig biogràfic Antoni Gaudí. Motllos de nadons nascuts morts van ser utilitzats per a la representació de la matança d’infants herodiana. La sala de dibuix del taller de Gaudí a la Sagrada Família, on s’emmagatzemava tot aquest material, podria haver inspirat el laboratori d’un mad doctor cinematogràfic.

La teoria que l’arquitecte consumia al·lucinògens, en concret Amanita muscaria, sembla tenir el seu origen al llibre de Joan Llarch Biografia màgica de Gaudí (1982) i està per complet desacreditada, per començar per la falta de proves. El químic suís Albert Hofmann va sintetitzar l’LSD-25 el 1938 i el va ingerir amb finalitats científiques el 1943. Primer va ser una experiència infernal i després, celestial. Milions de persones comprovarien a partir de l’era hippy que l’LSD-25 és una substància prodigiosa alhora que imprevisible. El "fill monstre" de Hofmann, com l’investigador va anomenar a la seva creació, va introduir en la cultura de masses les pràctiques lisèrgiques antany reservades a experimentades cultures màgiques. El mal viatge es va convertir en un lloc comú. Gaudí en va viure un sense necessitat de drogar-se abans que existís el concepte. La peripècia que el va portar a la tomba va ser un mal tripi que va viure en estat de semiinconsciència.

Abandonat

Gaudí es va traslladar a viure a l’estudi de la Sagrada Família la tardor del 1925. El 7 de juny del 1926, dilluns, va sortir del temple expiatori cap a les 17.30 hores amb rumb a l’església de Sant Felip Neri, un trajecte que feia a peu gairebé diàriament per veure’s amb el seu conseller espiritual, Agustí Mas. Va baixar pel carrer de Bailèn, com tenia per costum, i al creuar la Gran Via de les Corts Catalanes un tramvia de la línia 30 el va atropellar cap a les sis de la tarda. El conductor del tramvia va baixar del vehicle, va apartar l’atropellat, va tornar a posar-se al volant i va seguir la seva ruta. Més tard al·legaria que la víctima no mirava per on anava.

Els accidents relacionats amb el tramvia no eren rars. El diari El Diluvi va informar a la seva edició del 14 de maig del 1926 de la mort el dia anterior d’"una àvia" d’"uns 60 anys" al baixar d’un tramvia de la mateixa línia i de la d’un noi d’uns 12 anys, venedor de diaris per a més senyals, al pujar a un cotxe de la mateixa línia. Com per agafar el 30. És cert que la jornada probablement va ser funesta, perquè les dues notícies formaven part d’un bloc titulat El fatídic dia 13 i subtitulat Desgràcies a granel on també es recollien les informacions: Bolca un automòbil. Tres ferits, Nen que mor ofegat, Catàstrofe en un cine. Set espectadors ferits, un d’ells greu i Atropellaments d’automòbils.

Prioritat del vianant

Gaudí era de l’opinió que el vianant tenia prioritat sobre el trànsit rodat. En una ocasió, a Trafalgar amb Bruc, va ignorar els tocs de clàxon d’un tramvia, va continuar creuant la calçada i va obligar el conductor a frenar amb brusquedat. Aquest, en resposta, li va llançar a la cara un grapat de la sorra que els tramvies portaven en una caixa perquè les rodes no patinessin als pendents. Així mateix, també hi ha testimonis que Gaudí solia passejar abstret.

El cas és que la víctima va quedar abandonada a la Gran Via pel conductor. Gaudí no portava documentació i el seu aspecte era molt lluny del dandisme de la seva joventut. Tant per la deixadesa indumentària com per la primesa fruit de la brucel·losi que havia patit, la dieta frugal i els dejunis. Des de feia una dècada alguns dibuixants havien caricaturitzat la celebritat com poc menys que un captaire i arrossegava fama d’ermità.

Galdric Santana, director de la Càtedra Gaudí de la UPC, descarta de ple el mite del Gaudí aïllat del món i matisa el del Gaudí malgirbat. "Era un avui (recordeu que una dona de 60 anys era considerada una àvia) i prioritzava la comoditat –diu–. En aquella època la manera de vestir estava molt més relacionada amb l’estatus que ara i Gaudí incomplia aquesta relació. Però es va emfatitzar el seu suposat aspecte de rodamon per a d’alguna manera explicar el drama que va seguir l’accident".

Un parell de vianants van atendre el ferit. Diversos taxis van refusar carregar-lo. Es diu que quatre, tres dels quals serien multats més tard sota la llei del bon samarità. Amb la intervenció d’un guàrdia civil, un taxi el va portar a la casa de socors de la ronda de Sant Pere, 37.

Sala comuna

D’allà, després d’haver rebut una cura d’urgència i vista la gravetat de les lesions que presentava, el ferit anònim i amb aspecte deixat va ser remès a l’Hospital Clínic, però els infermers de l’ambulància van decidir pel seu compte portar-lo a l’hospital de la Santa Creu, que quedava més a prop. Al llit número 19 de la sala comuna de traumàtics, trucada de Sant Tomàs, va ser dipositat.

A la nit, Gil Parés, rector de la Sagrada Família, i Domingo Sugranyes, col·laborador de Gaudí, van començar per comissaries, dispensaris i hospitals la recerca de l’arquitecte, que no solia pernoctar. El van localitzar a l’hospital de la Santa Creu. La Vanguardia va informar el 9 de juny, a la seva primera nota sobre el cas: "Ahir al matí, el metge de guàrdia de l’hospital de la Santa Creu va disposar que el senyor Antoni Gaudí fos traslladat amb tota mena de precaucions a una habitació a banda de la sala de la Inmaculada. Els doctors Trenchs i Bosch van reconèixer el ferit, li van enguixar les tres costelles que tenia fracturades al costat esquerre. També presentava una contusió a la cama dreta, tot i que aquesta no era de gaire importància. El que va agreujar l’estat del senyor Antoni Gaudí va ser que tenia hemorràgia a les meninges. Gaudí va demanar i va rebre els sants olis el dia 8.

Una vegada reconegut Gaudí, a l’hospital de la Santa Creu va començar una desfilada d’autoritats eclesiàstiques i polítiques, nobles i representants d’institucions artístiques, culturals i gremials.

Les informacions publicades a la premsa el dia 10 eren descoratjadores. Gaudí va caure en "estat comatós" la tarda del 9 i els metges van perdre a partir d’aquell moment "tota esperança de salvar el malalt".

Al carrer

Gaudí va morir a les 17.10 hores del 10 de juny. "L’artista meravellós del temple de la Sagrada Família ha deixat d’existir –va començar la seva crònica de l’11 La Vanguardia–. ¿I com? De la manera més vulgar: víctima d’un accident de tramvia. Al recollir el seu cos macat del mig del carrer, havia perdut el coneixement. Ningú va poder sospitar que l’atropellat fos l’arquitecte més gran dels nostres temps. ¡Bah! Un més".

"Les circumstàncies de la mort de Gaudí van ser un fracàs social i van treure a la superfície una vegada més la realitat de les classes", assenyala Santacana. Una cosa semblant va passar amb la mort per congelació del fotògraf René Robert al carrer de Turbigo de París després de tenir una caiguda i passar hores sense atenció, tan recentment com el 2022.

Fervor de signe oposat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El seguici fúnebre que el 12 juny va conduir el cos de Gaudí de l’hospital de la Santa Creu a la Sagrada Família per a la seva inhumació, amb parada a la catedral per a una cerimònia, va ser seguit per centenars de milers de persones. Caldria esperar al funeral de Buenaventura Durruti, el 23 de novembre del 1936, per veure a Barcelona una cosa semblant, si bé amb un fervor de signe oposat.

Allò que es diu de les dues ànimes de Barcelona.