Pla, un personatge encara amb sorpreses

Les jaquetes (i abrics, corbates, barrets) prestades ocultaven, sota diferents aparences, un personatge esmunyedís. Algú que va construir una biografia en cada una de les línies de la seva obra, de la qual el director de la Càtedra Pla s’ha hagut de distanciar per mostrar el personatge despullat. O quasi. Després de més de 10 anys de treball i recollir els fruits de cribratge de 1.800 documents i 4.000 cartes inèdites, finalment ha publicat la biografia canònica de Josep Pla: Un cor furtiu. Vida de Josep Pla (Destino). Cor, pel romàntic sentimental amagat sota el cinisme. Furtiu, per les capes amb què el personatge ocultava la seva persona.

El casament que no va ser

En la seva famosa entrevista amb Joaquín Soler Serrano, Pla no és que protegís la seva vida sota un gavany. Va mentir, directament, al dir que mai havia tingut "cap nòvia", res més que algun "embolic vague, molt vague". Van ser moltes relacions, i en absolut vagues. En les quals elles acaben sempre tenint un paper més digne, per cert. La més sòlida, que va durar 14 anys, amb la barcelonina filla d’un matrimoni suec-noruec, Adi Enberg. La seva relació, explica Xavier Pla, era la d’una parella moderna, cosmopolita, amb separacions i retrobaments a Londres i a París. El biògraf mira de solucionar una incògnita: ¿es van casar al Regne Unit? La resposta, davant l’absència de registres i consultada la correspondència entre tots dos, és que la boda es va frustrar, però que van mantenir la ficció davant les seves famílies, registres d’hotels i duanes. La llista de relacions de Josep Pla segueix. Mercedes, Aly, Lilian... Amb dos noms en majúscules. Aurora Perea i Consuelo Robles.

A la primera, la coneix arribant a Ca la Nieves, el prostíbul de més categoria de Sant Feliu de Guíxols, el dia en què el metge passa visita a les noies. De l’Aurora destaca la seva tristesa: de fet, amb gairebé tota la família represaliada en la postguerra, ha de procurar-los l’aliment com pot. Aquesta és una de les seves relacions més documentades: entre 1940 i 1948, fins que ella emigra a l’Argentina. "No crec que trobis una altra dona que t’hagi estimat com jo, de totes les maneres, amb tots els teus defectes, però jo no puc patir més veure’t sempre begut", li escriu. L’altre nom conegut és Consuelo Robles. Una venedora de mercat ambulant analfabeta, gitana, amb qui manté una relació intensament física en els seus anys més madurs, revelada en la biografia amb fragments d’una gravació guardada fins ara amb zel. I a aquesta llista de noms, la biografia de Xavier Pla n’incorpora un més: Luz de Santa Coloma Alvear, una jove de només 16 anys de l’aristocràcia de Buenos Aires a qui coneix el 1958, un enamorament platònic que deriva en una relació epistolar prolongada i fins ara desconeguda.

Xavier Pla s’endinsa en el "trencaclosques" de la guerra. La fuga a França i els seus serveis a la xarxa d’espionatge franquista al sud de França (el SIFNE) no són purament (tot i que també) una reacció defensiva davant el terror de juliol de 1936: Pla recorda que, en els mesos previs a la guerra, "el seu catalanisme i el seu sentit democràtic s’empetiteixen fins gairebé desaparèixer". Segons Xavier Pla, hi ha una cosa estranya en les funcions de Pla per al SIFNE: passa poc temps a Marsella, on es diu que es dedicava a vigilar el trànsit marítim, i, en canvi, viatja sense parar amb Adi per tot França. El perquè: un misteri encara. L’únic que dona per segur el biògraf és que es va dedicar a elaborar material de propaganda per a la causa franquista.

Molt menys coneguda és la més que possible relació de Josep Pla amb les xarxes d’evasió d’aviadors i presoners escapats aliats per la Costa Brava en la fase final de la Segona Guerra Mundial, el 1944. Xavier Pla ha concretat les sospites: a les agendes de Pla apareixen noms de coneguts agents de la intel·ligència britànica (MI9) i de l’OSS, l’organització predecessora de la CIA. S’hi troba en diversos punts de l’Empordà i visita sovint el consolat britànic a Barcelona i l’Ambaixada dels EUA a Madrid.

De la victòria a la derrota

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El 1938, Josep Pla torna a Espanya per Sant Sebastià i assumeix la sotsdirecció del Diario Vasco, amb Manuel Aznar com a director. Firma allà amb pseudònim, XX. I amb ell publica una entrevista amb el ministre de Governació Serrano Súñer, en la qual se suposa que es fixa la política de pal i pastanaga del règim per a Catalunya. La traducció d’aquesta entrevista al català era un dels materials amb què la direcció general de Propaganda va entrar a Barcelona el gener de 1939. La seva difusió, completament prohibida. Primera derrota indirecta: la segona, la seva frustrada i efímera sotsdirecció de La Vanguardia amb Aznar. Es constata que "ni ell ni cap altre periodista procedent del catalanisme conservador tindrà lloc en el sistema cultural que imposa el nou règim dictatorial". Ve la retirada. Primer, a Fornells de la Selva.

Per a l’exili, Pla ja no deixarà de ser un traïdor col·laboracionista. Xavier considera més adequat definir la seva tasca com una sèrie d’intents de trobar esquerdes per desenvolupar un "catalanisme cultural possibilista". Xavier Pla ha localitzat un document, fins ara inèdit, que mostra quins són els marges als quals es podia aspirar. Després del nomenament de l’opusdeïsta Florentino Pérez Embid com a director general de Propaganda, el 1951, Jaume Vicens Vives, Josep Maria Cruzet i Pla creuen que aquest catedràtic d’Història pot obrir algunes finestres. Pérez Embid demana a Pla un memoràndum confidencial sobre la llengua catalana. L’escriptor argumenta que les successives prohibicions "no poden sembrar més que ressentiment". I reclama "un tracte d’igualtat entre el llibre castellà i català en censura" i que els actes culturals puguin desenvolupar-se en català . En el que passa ja (1951) a ser una mostra d’atreviment, l’escriptor adverteix contra "la propaganda antiregional, segons la qual la nostra història i renaixement eren coses purament artificials que podien destruir-se d’una manotada".