Un agent doble del Vietcong

L’adaptació a sèrie d’El simpatitzant (que estrena avui HBO Max), la novel·la que li va valer el Pulitzer a Viet Thanh Nguyen el 2016, reuneix dos cineastes de la mateixa edat (60 anys) que fa un quart de segle van contribuir al renéixer de les cinematografies dels seus països.

El sud-coreà Park Chan-wook va firmar algun important superèxit local abans d’acaparar atencions arreu del món amb Sympathy for Mr. Vengeance i sobretot Old boy, que li va valer el Gran Premi del Jurat a Cannes el 2004. Van arribar després nous exercicis de virtuosisme i ironia perversa com Thirst, la sublim La donzella i una sèrie tan a reivindicar com La chica del tambor, basada en el llibre de Le Carré.

A l’altra banda trobem el canadenc Don McKellar, actor (diverses vegades amb Atom Egoyan i David Cronenberg), guionista i cineasta sorgit de la nova onada de Toronto dels anys 80 i principis dels 90. Una de les seves fites és haver coescrit la meravellosa Simfonía en soledad: un retrato de Glenn Gould i sortir premiat del festival de Cannes uns anys abans que Park: va guanyar el Premi de la Joventut el 1998 per la seva comèdia negra apocalíptica Last night.

Sempre des dels dos costats

Que dos talents de diferents nacionalitats, races i cultures cofirmin aquesta sèrie té tot el sentit del món. Al cap i a la fi, parlem de la història d’un personatge, el Capità (Hoa Xuande), immers en una col·lecció de dualitats. La seva mare era vietnamita; el seu pare, un colon francès. Per la seva familiaritat amb Occident (on va rebre educació i va aprendre a parlar un anglès perfecte), va ser reclutat pels nord-vietnamites per infiltrar-se en l’Exèrcit del Vietnam del Sud.

Quan el coneixem, està en l’enèsim intent d’escriure una confessió convincent per al general del camp d’internament on ha anat a parar.

El seu vibrant, enrevessat i digestiu relat inclou una fugida desesperada a Los Angeles en el marc de l’Operació Frequent Wind. Allà, al Sud de Califòrnia, continua espiant el general encarnat per Toan Le alhora que entaula un idil·li amb Sofia Dori (Sandra Oh), dona nisei que s’identifica abans com a californiana que com a japonesa. I també el veurem en el rodatge d’una pel·lícula de Hollywood de l’estil Apocalypse now; el seu treball com a conseller consisteix, d’entrada, a humanitzar els personatges vietnamites, una mica complicat quan aquestes creacions ni tan sols tenen diàleg.

L’absurd director

Robert Downey Jr., també productor de la sèrie, es reserva el paper de l’absurd director d’aquesta falsa pel·lícula sobre la guerra del Vietnam; curiosament, torna al terreny de Tropic Thunder: ¡Una guerra muy perra!, tot i que en aquella no feia de director, sinó d’actor blanc que es pintava la cara de negre per exigències del guió. És només un entre els seus quatre papers, cada un d’ells representació d’una facció de l’establishment blanc. Els altres són Claude, agent de la CIA amb debilitat per Charles Bronson; un professor d’Estudis Orientals que fa classes al Capità, i un veterà militar que es fa congressista racista.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El simpatizante arrenca inicialment amb un constant i fluid joc entre temps: tot comença quatre mesos abans de la caiguda de Saigon, però de seguida viatgem a 48 hores abans d’aquells fets, quan es captura l’agent comunista interrogada en un gran palau d’exhibició cinematogràfica, però abans que puguem acomodar-nos ja veiem el que va passar tres dies abans en una reunió del Capità amb els seus amics de sempre, Man (Duy Nguyễn), en secret el seu preparador, i Bon (Fred Nguyen Khan), el pare del qual va ser assassinat pel Vietcong, motiu pel qual serà difícil sumar-lo a la causa comunista.

Com Nguyen a la seva novel·la, Park també alterna sense por entre gèneres, estils i tons, sempre amb formes supremes. Associa imatges sense parar a la recerca d’una narració fluida. Al final del primer episodi ens recorda la seva bona mà amb l’acció en aquesta espectacular set piece sobre la complicada evacuació en un camp d’aviació. És a dir, ho posa difícil als seus relleus en la direcció, Fernando Meirelles (Ciudad de Dios, Sugar), que s’encarrega de l’episodi del rodatge, i Marc Munden (Utopia), a qui correspon rematar feina amb estocades precises.