Fernando Aramburu: "Veig que la flama de l’independentisme basc va a foc lent. Estic tranquil"

Que morin 50 nens en un poble petit com Ortuella és un tema literari sensible i ha hagut de ser molt delicat abordar-lo. ¿Va tenir reticències per fer-ho?

Sí, és delicat escriure sobre un dolor col·lectiu que ha existit realment. Per començar, es requereix respecte i un registre lingüístic adequat. No m’he permès cap tret d’humor, cap gracieta, res frívol.

Allà s’ha hagut de contenir molt, perquè en el seu ADN narratiu hi ha sempre aquest puntet d’humor. De totes maneres, sí que l’utilitza en aquest curiós recurs en el qual fa parlar la mateixa narració, com si aquesta tingués vida pròpia.

Aquest recurs de la personalització del text l’estic aplicant a diverses novel·les, però aquí ho he fet d’una manera explícita, fins i tot explicant-lo al començament de la novel·la i compleix diverses funcions. Una d’elles és oferir recessos dins d’una narració molt intensa. A part que em permet introduir informació veraç que hauria pogut transmetre a través de la novel·la per si mateixa, però no crec que hagués sigut el mateix. I sí, algun tret d’humor s’hi cola.

No va tant de les morts com de com els familiars ho afronten.

Exacte, la columna vertebral d’aquesta novel·la no és la tragèdia en si, sinó l’observació de com un petit elenc de personatges afronta la desgràcia. Com mira d’alleujar-la, superar-la, buscar consol i determinades estratègies vitals. Allà hi ha la veritable substància de l’obra i per això no considero que sigui pessimista, tot i que parteixi d’una tragèdia.

Això s’exemplifica en els dos personatges principals del llibre: l’avi que es nega a acceptar la realitat i es refugia en el passat i la seva filla, la mare del nen, que lluita per construir un nou futur.

Mariaje opta per la reposició de la maternitat, la qual cosa és molt humana. L’avi nega l’esdevingut i recrea la seva pròpia ficció, no sabem si deliberada o inconscient, a la qual ho sacrifica tot. Deixa de freqüentar els seus amics i persones i llocs que desmenteixin la seva ficció i això també és molt humà.

Potser és la seva novel·la amb un component compassiu més gran. Sobretot cap a Nicasio.

Aquest personatge de l’avi és particular en la meva història literària. Amb ell vaig travar una relació d’afecte, insòlita en mi com a escriptor que sempre ha sabut que un personatge és una figura de ficció sorgida del llenguatge. I la causa és que jo no vaig arribar a conèixer els meus avis homes i he aprofitat aquesta novel·la per exercir alhora d’avi i de net. Reconec que he tractat aquest personatge amb una especial delicadesa. Era fàcil dibuixar-lo com una espècie del Don Quixot que viu una sèrie de peripècies gracioses, atesa la seva distorsió de la realitat, però no podia prendre-me’l a broma.

¿Aquesta dualitat de viure ancorat en el passat i la necessitat de mirar cap al futur està volent dir de l’actual societat basca?

No necessàriament. No em proposo utilitzar les meves novel·les per transmetre missatges de cap tipus, però jo sé que si escric sincerament sobre un grup més o menys nombrós de personatges, ho vulgui o no, traçaré un dibuix social, tot i que no ho faci de manera deliberada. No vull transmetre idees i, sotabretot, mai supedito les narracions a una possible tesi. Les meves opinions les deixo per a les entrevistes.

¿Li dolen les crítiques?

Sí, però això no em portarà a adoptar un to patètic o a prescindir de jocs o ingredients literaris que per a mi són essencials.

La seva literatura està dirigida una vegada i una altra a parlar sobre les víctimes. ¿Per què té aquesta obsessió?

Això ho vaig aprendre amb Albert Camus, que defensava que l’escriptor ha d’atendre preferentment els que pateixen la Història amb majúscula més que els que la protagonitzen. Porto amb mi des de la infantesa una compassió natural, entenent per això la capacitat de sentir amb l’altre i un impuls per mirar d’esmorteir el seu dolor.

¿És diferent parlar de les víctimes d’ETA?

L’essencial és que les víctimes d’un accident ho van ser fortuïtament. Allà no hi ha una ideologia que justifiqui el seu dolor. Les víctimes d’ETA m’indignen perquè mostren que allà hi ha hagut una maldat organitzada per obtenir rèdits polítics. I, tot i que no soc un especialista en conducta humana, crec que el dol en un cas i un altre és diferent. De tota manera, les reaccions depenen de la nostra conformació psicològica, del nostre nivell cultural o econòmic. Vaig perdre el meu pare als 88 anys i em va semblar que la seva mort era assumible. No hi ha recepta per superar la mort d’un nen de poca edat.

¿Hi ha realment una persona real darrere de Mariaje?

Aquesta pregunta em dona un tremend plaer perquè demostra que la novel·la funciona com a testimoni verídic i això és el màxim que es pot aconseguir. Diguem que és una invenció col·locada en un context real. Tampoc és un personatge tret del no-res. Té retalls de persones que he conegut. No he volgut molestar els familiars de les víctimes i tampoc volia que el seu testimoni interferís en el que volia crear.

¿S’ha llegit a Ortuella?

A la sessió de firmes, van venir bastants lectors que em van explicar els seus records de la tragèdia. Em va agradar veure que ho interpretaven com un homenatge als nens.

Diumenge hi ha eleccions al País Basc. ¿Què espera?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les enquestes confirmen que hi haurà una hegemonia nacionalista amb alguns diputats socialistes que decidiran si governen uns o d’altres. Això és el que espero.

Però, davant un govern nacionalista, ¿com se sent?

Molt tranquil. Veig que la flama de l’independentisme al País Basc està actualment a foc lent. Des que no hi ha violència, visc l’esdevenir polític amb una certa normalitat. Escolto els debats i comprovo que tracten sobre temes de gestió, de la seguretat social, el transport o l’escola... I me n’alegro que sigui així i que no tinguem el que vam tenir fa dècades.