Kaurismäki, un gran gos verd a Filmin

D’estil insubornable, que ha desenvolupat des dels seus inicis en els 80, impertèrrit als canvis, fluxos i reflexos del gust, als corrents i marees que han assolat el cine modern, Kaurismäki, Aki, recala a Filmin a partir del divendres 19 d’abril. La plataforma ofereix un complet Univers Aki Kaurismäki amb 17 llargmetratges i set curts, un repàs selecte i joiós de l’obra d’aquest autor que ha fet de la melancolia, el fado finlandès, el rock’n’roll dels Leningrad Cowboys, la ironia, l’observació de la classe treballadora i el cine social ben entès, autèntica matèria d’estil.

Les més conegudes

A Filmin poden veure’s les pel·lícules més conegudes del director en la seva última etapa, aquelles que han aconseguit un millor rendiment a les sales i han obtingut, en general, el beneplàcit i els premis als festivals més importants. Però el cine de Kaurismäki no es defineix només per aquestes pel·lícules, per Fallen leaves, Nubes pasajeras, El Havre, Un hombre sin pasado, Luces al atardecer o El otro lado de la esperanza, films alhora dolençosos i lluminosos sobre personatges en situació precària, siguin representants de la classe treballadora, exiliats, migrants, refugiats o sense sostre.

El cicle inclou els seus curts i llargs protagonitzats pels Leningrad Cowboys, un grup de rock inventat pel mateix director els membres del qual porten proteínics tupès i botes amb punteres, i que han arribat a actuar amb el Cor de l’Exèrcit Roig. En aquestes pel·lícules surt tot el sentit de l’humor absurd del qual sempre ha sigut capaç Kaurismäki, de vegades anacrònic, fruit de la seva contemplació desencisada del món en què viu.

Pel·lícules inclassificables

S’inclouen també pel·lícules tan inclassificables com Contraté a un asesino a sueldo (1990), un drama distanciat en què Jean-Pierre Léaud encarna un home gris que contracta un assassí perquè acabi amb la seva vida. En la permanent vinculació del director amb el rock, el film inclou una actuació en solitari del finat Joe Strummer, líder de The Clash. I Hamlet va de negocios (1987), particular relectura de la tragèdia shakesperiana ambientada a Hèlsinki en els 80 i amb Hamlet convertit en principal accionista d’un important grup empresarial; va ser un dels seus primers films a aconseguir reconeixement internacional.

Notícies relacionades

L’‘home’ de dos caps

Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

No falten a la cita Ariel (1988), segona part de la denominada trilogia del proletariat, tot i que gairebé tot el cine de Kaurismäki gira entorn de la classe obrera; La vida de bohemia (1992), sobre la vida quotidiana de tres artistes sense diners ni feina al París bohemi, amb participació com a actors dels cineastes Sam Fuller i Louis Malle, i Juha (1999), adaptació d’un clàssic de la literatura finlandesa rodat en blanc i negre i sense diàlegs ni so, una bonica restitució de la puresa del cinema mut.

I, per descomptatLa chica de la fábrica de cerillas (1990), potser la seva pel·lícula més perfecta, tancament de l’anomenada trilogia del proletariat i connectada directament amb l’esperit d’autors que, com Robert Bresson i Yasujiro Ozu, van ser sempre a l’essència de les coses en els seus relats cinematogràfics. Protagonitzada per una de les seves actrius habituals, Kati Outlinen, un rostre en aparença inexpressiu però alhora enormement expressiu, narra la rutinària existència d’una noia que treballa maquinalment en una fàbrica de llumins, no s’entén amb els seus pares i busca en va l’amor, o una mica d’afecte, a les sales nocturnes de ball. Kaurismäki en estat pur, entre la melancolia i l’esperança.