Laura Folguera: "La 2 no té la pressió de les audiències, però volem que sigui rellevant"

La gent diu que a la tele només hi ha porqueria. ¿És perquè no saben buscar? A La 2 hi ha continguts de qualitat.

No saben buscar i de vegades tampoc els ho posem fàcil. Aquest és un dels reptes: ordenar els continguts, crear franges horitzontals, ancoratges, cites... perquè l’espectador pugui saber en quin moment trobar-los. I per al consum a la carta, en què pots veure el que vulguis, hem de configurar la plataforma perquè sigui molt fàcil i no es compliqui la vida al teleespectador.

El públic boomer, molt de La 2, està més acostumat a veure el programa a la seva hora.

Jo no crec que sigui una qüestió d’edat, sinó de saber el que tens i en quin moment. El consum a la carta dels productes audiovisuals està molt bé, però és veritat que saturen. I moltes vegades acabes fent voltes i voltes sense veure res. Estàs buscant entre tanta oferta, que, al final, no trobes. Necessites algú que et faci de prescriptor. Hem d’aconseguir que l’espectador vagi a buscar-te. Això que antigament es deia de "veurem què fan a la tele", i la gent s’asseia davant el televisor a veure què feien, s’ha acabat. La gent va a buscar coses concretes.

Els programes de La 2 s’han de conformar amb audiències petites. ¿La falta de pressió que tenen, a diferència de les privades, els permeten fer la televisió que creuen que han de fer?

A veure, La 2 no té aquesta gran pressió, però volem que sigui una cadena rellevant. No volem ser una cadena nínxol. Volem ser competitius. I arriscar. Arriscar és molt important i per fer-ho has de tenir llibertat, espai i confiança. I no tenir pressió. I la veritat és que La 2 l’hi pot permetre.

¿És aquest el seu repte? ¿Arriscar?

Creu que és important en el moment en què estem, en el qual la gent té ganes de veure coses noves, mirades noves, maneres diferents d’explicar les coses.... Lluitar contra aquesta sensació que de vegades tenim que estem tota l’estona veient els mateixos. L’oferta de La 2 diferenciada va realment d’això. A la tarda hem apostat per la ficció a les 19.00 hores. Aquesta és una oferta totalment diferenciada de la resta, perquè a aquella hora cap canal lineal està oferint ficció. I els presentadors dels nous programes de prime time són persones diferents del que es veuen normalmente a la tele. És aire fresc.

El centre d’RTVE a Sant Cugat sempre s’ha enorgullit de la producció que aquí es fa per a La 2. Vostè hi ha treballat com a directora de producció de programes. ¿Té això a veure amb la seva elecció com a directora de La 2?

Suposo. No sé en què es va basar, però estic encantada de ser-ho. A més, la direcció de La 2 torna a Catalunya amb el meu nomenament. Sempre havia estat a Sant Cugat, després va anar a Madrid i ara ha tornat. I això és meravellós.

El que poden presumir és de tenir els programes més longeus de la tele en emissió. Saber y ganar, per exemple, és el concurs que fa més anys que està en emissió, 27. I El escarabajo verde, del qual va ser redactora, va començar el 1997.

I tenim programes encara més antics, com Documentos TV (és de 1986). El escarabajo verde va ser exemple d’aquest arriscar de què parlava. Perquè fa 27 anys un programa d’ecologia i medi ambient ho era. I el tenim gràcies a això. Quan crees alguna cosa en un moment en què ningú ho està fent, pot ser que trobis la tecla i generis un contingut que perduri en el temps.

També han recuperat programes d’èxit. Com Cifras y letras, la tornada del qual celebra la gent.

Està funcionant molt bé. Està donant unes dades d’audiència boníssimes. A més, l’han portat al segle XXI modernitzat, actualitzat... Aquest concurs és un fenomen digne d’estudi.

També posen èmfasi a potenciar l’entreteniment. Que no tot sigui divulgació... ¿Com es pot fer això sense que La 2 perdi la seva essència?

El que cal aconseguir és això: no perdre l’essència. I fer divulgació, però fer-la de manera entretinguda, fresca... Com el Late Xou amb Marc Giró, Ovejas eléctricas... De fet, els prime time que hem presentat segueixen aquesta filosofia. Es pot aconseguir divulgació i ser rigorosos, fent entreteniment. I rient. Prenent-se les coses una miqueta a la lleugera. Que no passa res. Que és molt sa.

No per això perden qualitat. Perquè aquesta es pot demostrar de moltes maneres...

Això està demostradíssim. Ja s’està fent. No estic fent una bogeria. Ja hi ha en el panorama audiovisual programes d’aquest tipus.

Un altre repte és una sinergia amb el digital. ¿És la manera d’atrapar un públic tan esmunyedís com el jove?

Sí. Cal utilitzar les xarxes socials com a plataforma perquè els teus productes els vegin un altre tipus de públic. És bàsic. I també cal ser conscients que tot i que llancem continguts perquè els espectadors els vegin per La 2 –com si aquesta fos una pista d’enlairament: tu llances l’avió i el que l’agafa l’agafa–, després aquest contingut queda fixat a RTVE Play . I també són espectadors. L’important és que des del grup d’RTVE oferim continguts interessants.

Escolti, amb tot l’embolic que s’ha muntat amb Broncano, es podrien haver emportat a fer el late night de La 1 a Marc Giró, que està triomfant amb el seu, i s’haurien estalviat un dineral. ¿O els hauria donat un disgust que s’emportessin la seva estrella?

Disgust, no. Marc Giró estava amb el seu Late Xou en la desconnexió de Catalunya i d’allà va saltar a La 2. Jo estava en aquell moment en la direcció de programes de Catalunya i no em vaig emportar un disgust. Al contrari, va ser un orgull. És com quan els teus fills van a la universitat. És meravellós, perquè és un creixement per a ells.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hauria sigut un bon fitxatge. També té un Ondas.

Precisament Late Xou va ser el primer programa de la desconnexió a Catalunya que ha recollit aquest premi.