Las Ninyas del Corro, de barri, divines i mestres del rap

Las Ninyas del Corro, és el que són Laüra Bonsai (1996) i Felinna Vallejo (1999), caminen pel centre de Barcelona amb la incomoditat que genera veure com un lloc que en el passat va ser familiar s’allunya ara tant del que seria sentir-se a casa. Als voltants del Macba, allà on va començar a forjar-se aquest duo de rap (en quedades comunitàries juvenils per improvisar rimes), queden poc més que skaters que són ja gairebé una atracció turística per als molts estrangers visitants que ronden per allà una tarda assolellada de divendres.

Les raperes catalanes han publicat un disc, Bitches in business (produït per Esse Delgado), excel·lent confirmació després del seu debut, Onna bugeisha (2021), en què reparteixen plantofades amb la mateixa elegància amb què serren les dents, resposta física a alguns estímuls que apareixen al voltant de la terrassa d’un bar de la plaça dels Àngels on es produeix aquesta entrevista. Una cosa que no ha de sorprendre qui hagi escoltat el seu nou àlbum, que, entre moltes altres coses, retrata Barcelona com una ciutat hostil per a gairebé tothom. Podem assenyalar aquí versos clarividents de Las Meninas: "Ya no piso el centro, solo hay guiris oliendo a sobaco; Y cuatro pijos vistiendo de Nude de arriba pa’bajo"; "En Barna o heredas o te las apañas"; o "No quiero un adosa’o en Pedralbes, no tengo ni pa’ amueblarlo".

"Barcelona és 100% hostil per a la gent treballadora. S’ha adaptat al guiri, al comerç... Ja no és un lloc per a nosaltres. Som als nostres barris", exposa Bonsai, que és de Sant Adrià de Besòs. Vallejo és del Bon Pastor i, de fet, va créixer a les Cases Barates, com documenta el videoclip d’una cançó de l’àlbum, Kids, que és un fantàstic viatge infantil junt amb una altra parella de rapers admirable, la d’Ergo Pro i Ill Pekeño. Relats necessaris des dels barris de la perifèria, en el cas d’ells de Madrid. "Mientras visitavas a tu hermano en Londres; yo al mío martes y jueves en Proyecto Home", escup Bonsai al tema.

Fora del tòpic

Las Ninyas del Corro volen fugir de tòpics estètics, com el del rap i el xandall –"sembla que les dones de classe obrera no puguem arreglar-nos o, que si ho fem, és per sortir de fiesta"–, reivindicant que són bitches in business perquè aquesta és la seva posició, diuen, en la indústria. "Volíem apropiar-nos del bitches, utilitzat per homes de manera despectiva, i del business. Perquè nosaltres, al ser de barri, sembla que no puguem parlar d’això, tenir la nostra pròpia empresa, que la tenim", anota i insisteix Bonsai.

Por cert, el business –diuen– "és molt perillós". Per exemple, per aquesta demanda de sobreexposició amb la qual no congreguen. I precisament a Bitches in business, disc que presenten l’11 de maig a la sala Apolo, hi ha diverses referències explícites a la salut mental, a visites a la psicòloga. "La nostra decisió de quedar-nos a viure aquí [i no anar a Madrid] és per tocar amb els peus a terra. El cap de setmana, estar tocant a França, però dimarts, estar dinant a casa amb els meus pares. Això fa que no estiguis en una parra que és falsa", defensa Bonsai. I al tema Tridente dorado remarquen un altre aspecte important, el de fer escola, el de crear referents: "To’s vais a Madrid como si en Madrid pasara algo; no alejes al referente del rookie de tu barri o, bro".

Ja ho veuen, a contracorrent sovint, elles van a un ritme de publicació que no és el que demana l’escena, accelerat, compulsiu, en moltes ocasions. "El que exigeix", aclareixen. "No sabem crear d’una altra manera... ¡¿Un tema al mes?! ¿Com? ¿Quan?", exclama Vallejo. "Si esperes tres anys a treure un disc estàs educant el teu públic sobre el que ha d’esperar de tu. Que quan es parli de nosaltres sigui de disc a disc és un èxit, no com això d’‘aquest artista que un dia va fer un single", defineix Bonsai.

Twitter rap

Las Ninyas del Corro mostren obertament la seva gratitud al disc als seus predecessors en l’escena. A The wave diuen: "Gracias al Pucho [C. Tangana] por soportar hate; gracias al Recy [Recycled J] por no decaer; en España nunca serás el más querido; hasta que no seas el más odiado de Spain". "Hem après d’un C. Tangana linxat per tothom quan canviava de gènere, de Recycled J quan feia temes més de balada i l’anomenaven maricon, perquè tots els rapers l’han anomenat maricon... I ara a ningú se li acudiria dir -ho", dispara Bonsai, que coincideix amb Vallejo al desitjar que un dia el seu projecte evolucioni cap a "una cosa tan gran com la d’ells".

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

En una escena molt masculina –en la qual també han constatat que a elles se’ls exigeix més–, el 2019 cantaven a Bulgaria: "Abajo el patriarcado; las niñas en lo alto; no somos el hip hop femenino; somos el hip hop y punto". Ara carreguen de nou contra aquesta àgora digital d’opinants que denominen "Twitter rap". Se senten invisibilitzades o, sobretot, amb aquesta etiqueta de dones raperes que sembla que només puguin tenir un grup molt reduït d’artistes.

"Que deixin de comparar-nos perquè hi ha espai per a totes. Sembla que hàgim de lluitar per una posició única", respon Vallejo. "Un dels problemes és que molesta el que diem. Per això hi ha aquesta reacció", resumeix Bonsai. "I donar una posició de poder a dues dones... És una mica conflictiu segons per a qui", conclou la primera. Està millorant, diuen, però "queda molt per fer, que hi hagi nanes sobrevalorades, que es podreixin en bitllets".