Vanessa Filho: "Cal estar armades per protegir-nos dels depredadors"

Fa tres anys un llibre va sacsejar França d’una manera salvatge i totalment inesperada. A El consentimiento (publicat a Espanya per Lumen), Vanessa Springora explicava la relació que va mantenir als 14 anys amb un prestigiós escriptor de 50, Gabriel Matzneff, un famós pederasta que presumia en públic i en els seus llibres de ficar-se al llit amb nenes i nens. Se li permetia tot pel seu prestigi. "Als 14 anys, se suposa que un home de 50 no t’espera a la sortida de l’institut, se suposa que no vius amb ell en un hotel ni et trobes al seu llit, amb el seu penis a la boca, a l’hora del berenar", va escriure Springora, ja adulta, sobre uns fets que van passar el 1986.

Potser perquè Springora pertany a l’elit literària parisenca (la seva mare, que era coneixedora de la relació, era la cap de premsa d’una important editorial quan van passar els fets, en els 80, i Springora és avui directora d’un important segell) i no prové d’un entorn estigmatitzat, l’impacte que va tenir el llibre en la societat francesa va ser majúscul, més que el #MeToo. Des d’aleshores han aparegut altres dones que han acusat Matzneff d’abusar d’elles quan eren menors d’edat. Gallimard va accedir a retirar els seus llibres. I la impunitat de la qual va disfrutar durant tants anys Matzneff, i altres il·lustres pederastes, ha acabat. Ahir va arribar als cines la pel·lícula inspirada en el llibre, dirigida per Vanessa Filho.

¿Com va sorgir la idea de fer una pel·lícula?

Quan vaig acabar el llibre de la Vanessa em vaig trobar plorant, amb un sentiment enorme d’angoixa i impotència respecte a tot el dolor que acabava de llegir. Va ser un xoc adonar-me que ningú havia protegit aquella nena d’una relació absolutament destructiva. Per a mi va ser una espècie de revolució interna veure, malgrat tot, el camí que havia fet la Vanessa fins al final, fins a la paraula i l’escriptura. Diguem que la lectura del llibre em va empènyer a l’acció directament. Vaig pensar: necessito fer aquesta pel·lícula.

El llibre de Springora narra uns fets duríssims amb certa distància. La pel·lícula és molt dura de veure. ¿Com en va escollir el to?

Quan vaig llegir el llibre se’m van formar al cap imatges extremadament fortes que em van inundar immediatament. M’agrada el cine sensorial, rodat des de les emocions. A la pel·lícula he intentat recrear aquestes imatges viscerals perquè estic convençuda que era necessari i important prolongar, d’alguna manera, la lluita de la Vanessa a través del cine. Veig la pel·lícula com una denúncia, però també com una obra de prevenció. Necessitem testimonis així de forts perquè altres dones puguin reconèixer-se com a víctimes, perquè en casos així és extremadament complicat reconèixer el mateix dolor. Cal estar armades per protegir-nos millor dels depredadors.

El film és molt explícit, hi ha molta pell.

La diferència entre el llibre i la pel·lícula és en els primers plans. La Vanessa explica el que va passar amb una distància. Jo mostro en temps real les emocions del que està passant perquè el meu objectiu era desencriptar la mecànica del depredador, l’embriaguesa de sensacions que assalten una adolescent de 14 anys, i no deixar mai fora de camp el seu punt de vista, el seu cor i el seu cos. La pel·lícula aspira a captar tota la seva trajectòria física i psicològica, explicar el que per a ella va ser una història d’amor i fascinació.

Des de la perspectiva d’una adolescent de 14 anys.

Era complicat traduir el seu estat de vulnerabilitat, lligat al de la seva inexperiència, i també la seva necessitat d’amor. A certa edat es confonen l’amor i la sexualitat, el desig d’estimar i la necessitat de ser estimada. A diferència del llibre, necessitava mostrar com el seu cos es movia en contacte amb el depredador. No ha sigut gens fàcil adaptar la novel·la. La Vanessa explica la seva història des del present cap al passat, amb la distància de 30 anys que han passat dels fets.

A la pel·lícula queda retratada com la societat l’hi permet tot a Matzneff. Hi surten les famoses tertúlies televisives de Bernard Pivot en què confessava alegrement que li agradava ficar-se al llit amb nenes i la carta de Mitterrand, que Matzneff utilitzava com a salconduit. ¿Com ha reaccionat el món literari?

Cada vegada hi ha més dones que alcen la veu a França, és un moviment imparable. Els intel·lectuals continuen ancorats en l’argument de la confusió de l’home i l’artista, un debat que a hores d’ara hauria d’estar superat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però no ho està. Fins i tot Macron va sortir fa poc en defensa de Gérard Depardieu, acusat per diverses dones de violació.

Quan Macron va sortir en defensa de Depardieu vam veure el de sempre: un home valorant l’artista i ignorant el dolor de les víctimes, negant-lo. Però, com més se’n parli, menys podran negar que l’abús contra la dona és un problema que existeix. I només així aconseguirem que els abusadors perdin la protecció que avui continuen tenint. Fets així constaten que som encara lluny del final del combat. L’únic que podem fer és continuar parlant, explicant el que ens passa, deixar-ne testimoni. Les coses canvien a França molt lentament. El que continua existint és una gran negació col·lectiva, que és el mateix que complicitat amb els abusos.