Jaume Clotet: «La literatura catalana ha d’abraçar tots els gèneres per créixer»

Jo ja havia escrit altres novel·les històriques [Lliures o morts i El càtar proscrit, premi Néstor Luján], així que per al nou llibre vaig posar en un paper quatre idees diferents. La que va donar peu a La Germandat de l’Àngel Caigut era la quarta, i la idea l’encapçalava una frase: «Jo això no soc capaç de fer-ho». Les altres tres eren trames històriques, però aquesta era d’un gènere que costa de qualificar, no em veia capaç de desenvolupar-la. Al començar a escriure-la m’ho vaig prendre com un repte. La pàtina fantàstica i de thriller converteixen la novel·la en un vehicle d’entreteniment, per passar-s’ho bé, pura evasió. Si hi ha gent que a partir de la novel·la descobreix curiositats o fets històrics, millor encara.

¿I com encaixen els elements fantàstics en la novel·la?

La veritat és que és són elements que coneixem, de la nostra tradició, llocs comuns, com la llança del destí i el Sant Greal. ¿Qui no n’ha sentit a parlar? No és alta fantasia com Tolkien, que va inventar tot un món, sinó que busca més aviat ajustar-se fets més versemblants, en la línia de grans clàssics com Dràcula i Frankenstein.

La muntanya de Montserrat n’és un escenari clau.

Sí. Vaig anar expressament a la muntanya i al monestir per ser molt precís; el recinte, les habitacions, el propi menjador de la residència, l’entorn... Havia de transmetre la màxima veracitat. A més, és tot un símbol, i no només per als catalans; una muntanya amb un gran magnetisme, màgica.

Per a tu era important que la novel·la passés a Catalunya.

Totalment. Podia haver triat situar la novel·la a Tòquio o a Nova York, però vaig construir una història que passés a Catalunya, per a lectors que poguessin reconèixer-se en les seves pàgines, i amb una altra idea molt clara: que inclogués molts moments de la nostra tradició cultural, de manera que donessin el punt de versemblança que necessitava l’argument.

És una aposta ben poc habitual en català.

Si la literatura catalana no toca tots els gèneres, no desplegarà tot el seu potencial. La narrativa fantàstica no és un terreny gaire abonat. A Catalunya tenim una tradició més clàssica. Els catalans podem escriure d’aquests gèneres, no només llegir-los traduïts. Si funciona Dan Brown, ¿per què no podem cultivar aquí literatura d’aquest gènere? Amb prou feines tenim literatura romàntica catalana, i això és un error. Per això crec que La Germandat de l’Àngel Caigut és una novel·la patriòtica, perquè vol anar a buscar tots els públics, fins i tot els que es consideren poc lectors però que poden trobar en els personatges i els seus dilemes alguns motius per enganxar-se a la lectura, i això és un objectiu de país.

Alguns episodis que recull es remunten a la primera cristiandat, com el regne llatí de Jerusalem i la caiguda d’Acre l’any 1291, però també històries amb una gran càrrega mítica, com la de la massacre de la legió tebana, l’origen de la Guàrdia Suïssa del Vaticà i la visita de Himmler a Montserrat.

M’agradava la idea que la novel·la tingués elements tan atractius i reconeixibles alhora, capítols de la nostra història molt interessants que podien connectar amb el lector, que voldria saber-ne més d’ells o potser fins i tot descobrir-los.

La novel·la gira entorn de la maldat, fins al punt que es converteix en la protagonista.

No n’era la protagonista inicial. És curiós, perquè va anar creixent fins a acabar apoderant-se de la trama. La maldat és un tema que m’interessa molt, per això és el fil conductor de l’acció dels personatges, que viuen moments trepidants en aquesta missió que han de complir. El protagonista, el monjo Bernat, respon més a la idea del protagonista involuntari de la història, que es troba amb obstacles que no s’esperava i que van condicionant els seus passos. La vida fa que tots haguem de prendre decisions inesperades, i això ens pemet identificar-nos amb el Bernat, però també amb la Berta, la noia que va començar estudiant Dret i que té una vida personal que ha passat una crisi.

El mal, realment, és seductor.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

M’interessa més l’univers del mal que el del bé, la moralitat. Ser bona persona comporta una rutina. És més fàcil ser mala persona que ser bona. Fer el bé requereix disciplina, un esforç. Fixa’t que fins i tot reciclar suposa un esforç. Això potser és una de les principals característiques que ens diferencien dels animals. I dins de cadascun de nosaltres hi ha un petit dimoni. Tots fem coses que no estan bé; per exemple, n’hi ha que defrauden Hisenda, i també hi ha molts maltractadors.

El ritme de la història és també endimoniat, molt de pel·lícula.

El motor narratiu és audiovisual, sí, perquè tinc molt marcada la cultura audiovisual, m’agraden les pel·lícules, les sèries. Però sobretot és periodístic: no poso res que sobri. Per la meva formació com a periodista, m’estalvio descripcions que no aportin res, i cada capítol deixa en suspens la història perquè vulguis seguir llegint; fins i tot el final, que és obert. La nostra societat ha cultivat un pensament serialitzat. Fixa’t en l’èxit de Blackwater, la saga de novel·les curtes que es publiquen cada 15 dies; està arrasant. Un Blackwater de 1.200 pàgines no ens el llegiríem, però si està dosificat en setmanes, sí. És la lectura ràpida, l’atenció concentrada en 25 minuts, com fan moltes sèries, i és això el que ens atrapa.