Javier Castillo: "Escriure bé és només una de les 25 coses que té la literatura"

Sempre m’agrada preguntar-li per l’opinió de la crítica a qui més respecta, la seva dona, Verónica [la influencer @justcoco]. ¿Què li ha dit ella de La grieta del silencio?

Li ha encantat, diu que és la millor de totes les meves novel·les.

Repassant les meves entrevistes amb vostè he comprovat que sempre li diu això...

Bé, és que espero anar millorant [riu]. El final li ha semblat preciós, i mira que és un thriller de suspens en el qual passen moltes coses dolentes. Jo veia com ella anava llegint [Javier fins i tot va pujar un vídeo a les xarxes socials en el qual la seva dona estava en pijama ajaguda al sofà llegint-ne el manuscrit] i era boníssim, la pròpia lectura tenia el component de thriller. Ella em deia: "Escolta, ¿i això quan...?", passava la pàgina i deia: "Ah, d’acord, bé, bé". hi ha tota l’estona un estira-i-arronsa... Així que la veritat és que estic molt content de la reacció de la meva gran crítica, n’estic superorgullós.

¿Com va ser el moment en què va posar el punt final a La grieta del silencio? ¿Quan es va acomiadar de Miren Triggs?

Va ser molt bonic. Vaig acabar plorant a raig fet, em va deixar destrossat. Em va costar moltíssim dir adeu, tancar totes les històries... És com quan et mudes: et costa perquè has viscut en aquesta casa moments preciosos, però alhora necessites veure què ve ara. I aquí estic: he tancat una porta i ara estic esperant obrir-ne una de nova, amb moltes ganes del següent.

¿És aquest potser el seu llibre més emotiu?

Sí, perquè té molt pes la història interna de Miren, aquest viatge en el qual es redimeix del que li va passar. Ella ha provat diferents maneres de girar full: a La chica de nieve veiem com ho intenta a través de la venjança i de l’obsessió, a El juego del alma veiem com gira full intentant sacrificar-se en aquesta creu i aquí fa un altre salt, el correcte per a ella, i és molt emocional. Molt dur, però molt bonic.

Ha acompanyat Miren durant tres llibres per a la superació del seu trauma i la seva recomposició personal. ¿L’ha acompanyat ella a vostè en un viatge personal, íntim seu? ¿L’ha ajudat com vostè a ella?

Cada frase de Miren és una conclusió personal meva, fruit d’una reflexió, d’un diàleg intern propi. Així he anat descobrint les meves pors, què em genera impotència, què em provoca la sensació d’injustícia. He anat reflexionant sobre què es pot canviar del món... Miren m’ha ajudat a aprendre a conviure amb el dolor intern. Ella ho fa amb valentia, amb errors, però s’hi enfronta. En aquesta tercera novel·la hi ha un missatge poderosíssim: el de seguir endavant, perquè la vida segueix per a tothom; ella comprèn que és l’únic camí, que cal deixar que els nostres traumes ens modelin, però no que ens defineixin.

També és l’afany de la protagonista per un periodisme digne, útil, humà.

Miren intenta canviar el món intentant millorar el periodisme, que a les meves novel·les es veu com s’està desmantellant, com va perdent força i acaba quedant-se en silenci. Al final ella ho fa abandonant el diari en el qual treballa i creant el seu propi altaveu, les novel·les que escriu i que potser suposen una via per als periodistes que lluiten contra aquest silenci del periodisme.

A la faixa de La grieta del silencio llegeixo: "Javier Castillo en estat pur". ¿Què creu que vol dir això?

Ni idea; això ho posa l’equip de màrqueting [riu]. Bé, vol dir que és una novel·la que reuneix el millor dels meus llibres, el ritme, l’emotivitat, el suspens, les veus poderoses, la nostàlgia...

Quan a algú l’han llegit milions de persones, ¿se sent més responsable del que escriu?

Jo escric per a mi, disfruto, escric per divertir-me. Quan era adolescent m’agradava ser màster en les partides de rol, m’agradava muntar la història, disfrutava posant trampes als jugadors... L’escriptura me la plantejo del a mateixa manera. A qui li agradin els trencaclosques, que sàpiga que jo soc qui els fabrica. M’agrada la sensació de posar a prova la gent, disfruto creant una pista falsa, un doble sentit, una pista entre línies perquè l’agafi la gent brillant... M’encanta aquest joc que es produeix entre l’escriptor i el lector.

¿I no li fa por que els seus lectors li vagin agafant el truc?

No. Disfruto molt quan m’agafen. M’agrada, perquè penso: "D’acord, a veure si ets capaç d’agafar el següent".

Fins i tot a les xarxes socials juga a això...

Gairebé totes les meves publicacions a les xarxes amaguen alguna cosa. Fa poc vaig publicar una pista que forma part d’una història que no veurà la llum l’any que ve, ni l’altre, sinó que la publicaré, si potser, d’aquí dos anys. Ningú l’ha agafat, és clar, però quan es publiqui, diré: "Fa dos anys ja us ho vaig dir".

M’imagino que, com a lector d’intrigues alienes, vostè també deu participar en el joc...

És clar, m’hi anticiparé jugant tota l’estona i admeto que ho aconsegueixo moltíssimes vegades. Però és normal, fa molts anys que em dedico a això i conec els trucs narratius i les trampes. Hi ha autors que se’n surten molt bé: Joël Dicker, per exemple, és un mestre a l’hora de muntar pistes sense sentit que després no utilitza.

Explica que els seus fills solen entrar al seu despatx mentre escriu per oferir-li xocolatines i suggereix que qualsevol errata que pogués trobar-se al llibre és fruit d’un moment feliç amb la seva família. ¿Com es concentra per desenvolupar les seves trames, fosques i impactants?

Ho aconsegueixo a través de les meves pors. Tenir fills, estimar-los tantíssim i tenir-los a prop em genera moltíssima felicitat, però també moltíssima por, perquè començo a pensar: "¿I si passés qualsevol cosa?, ¿i si aquest moment preciós es trenqués perquè passés tal cosa?". Soc molt curiós: quan em sorgeix una pregunta, començo a desenvolupar-la, m’hi endinso i, al final, m’adono que hi ha emocions que no sabia que tenia. La vida va de fer-te preguntes constantment, fins i tot a partir de converses insignificants. Per exemple, el teu fill et pot preguntar: "Papa, ¿què volies ser de gran?". I això pot fer que et preguntis internament: "¿Ho he aconseguit? ¿Soc feliç?". I continuar indagant, fent-li voltes... Però no mirant de buscar-ne el drama, sinó la profunditat.

¿I no s’imagina a si mateix escrivint, tot i que fos com a experiment, un llibre més lleuger, de menys pes emocional?, ¿o sempre necessitarà escriure aquests llibres com a alleujament?

El meu proper llibre serà diferent. Em ve de gust, em resulta natural... Vull capgirar-ho tot, no només el perquè, sinó també el com. De moment estic en la fase de planificar-ho tot, d’ordenar moltes idees que he anat posposant i d’obsessionar-me amb un altre personatge a poc a poc. Estarà molt bé, crec que agradarà.

¿Es mantindrà també en les coordenades del thriller amb pes emocional?

Sí, serà un thriller i amb un pes molt emocional, perquè és el que m’agrada. Si una història no emociona, si es dedica a descriure habitacions, m’avorreix, no m’interessa. Necessito que l’habitació estigui plena de gent a qui li hagin passat coses que a mi no m’hagin passat mai i que em facin plantejar-me què se m’acudiria si m’haguessin passat a mi. M’agrada que hi hagi molta emoció, personatges diferents de mi, que defensin valors semblants als meus, però que cometin errors. Això sempre estarà als meus llibres.

Publica La grieta del silencio mentre el rodatge de la segona temporada de La chica de nieve, la que adaptarà El juego del alma per a Netflix, està a punt d’acabar.

Sí, queden dues o tres setmanes per acabar el rodatge i començar-ne la postproducció. Però no tinc ni idea de quan s’estrenarà.

¿Ha supervisat el projecte, com ja va fer també amb la primera temporada?

He estat molt a sobre dels guions i he vist els premuntatges d’algunes escenes importants per comprovar si funcionen... Hi ha decisions molt importants que afecten si hi hagués una tercera temporada. Quan estàvem amb els guions, La grieta del silencio no estava escrita, així que vaig haver d’anticipar-losuna part de la trama perquè sabessin alguns detalls i matisos que haguessin d’afegir per a la història global.

I els copions cinematogràfics que ha pogut veure, ¿què li semblen?

La veritat és que té molt bona pinta. Els actors són superbs: Milena [Smit, que torna a encarnar Miren], Coronado... I després hi ha Miki Esparbé [l’actor que s’incorpora al repartiment de la segona temporada], que és un espectacle. Per no parlar de la producció, que és una bogeria, amb una qualitat de cine en sis capítols.

L’adaptació a la televisió de La chica de nieve li va servir per demostrar, una vegada més, que aconsegueix un dels seus grans propòsits a l’hora d’escriure les seves històries: que siguin universals.

M’agrada parlar d’emocions universals. Aquí el que hi ha és un pare que perd un fill, un periodisme en decadència, una periodista trencada que necessita trobar una manera de guarir-se... He rebut missatges en hebreu i en persa de lectors que tenen les mateixes sensacions, records personals de pors, molts "recordo quan la meva filla es va perdre durant dos minuts i va ser igual com ho descrius, terrible, un malson"... Perquè no som tan diferents. En un món cada vegada més dividit, presentar històries universals, comuns a tots, ens recorda que tots estem al mateix vaixell.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No sembla que la seva carrera tingui sostre. ¿S’ha preparat per al moment en què el noti sobre el seu cap?

[M’he preparat] fins i tot per si hi ha caiguda i baixada, no m’importa. La conclusió que he tret de tot això és que tinc molta sort. Conec molts autors de diferents xifres de venda, tots boníssims, que escriuen trames originals i amb emoció, així que tinc molta sort que a la gent li agradin les meves. En cada firma venen autors que em regalen els seus llibres autopublicats, els llegeixo i són bons. Potser necessiten també una oportunitat. Al final, en tot això es barregen moltes coses: sort, capacitat i treball, però també hi influeix l’empatia, el fet de saber connectar amb la gent... Hi ha molts matisos que hi influeixen. Escriure bé és només una de les 25 coses que té la literatura.