CRÍTICA

Justícia, esperpent i cabaret

m ANUEL PÉREZ I MUÑOZ

A lguna cosa ha de tenir Ferdinand Bruckner (1891-1958) perquè dues de les seves peces hagin ressuscitat en escàs temps. El 2021, Juan Carlos Martel va presentar al Lliure la versió de La malaltia, ara el director Jordi Prat i Coll sembra el desconcert amb una adaptació lliure d’Els criminals, obra del 1928 impregnada de l’expressionisme d’entreguerres. Assistim a l’escorxament en calent de la República de Weimar, la seva decadència catalitzada per l’arbitrarietat de la justícia i la corrupció, amb presència d’altres temes candents de l’època com l’avortament, l’homosexualitat i la pena de mort. Una democràcia en descomposició amenaçada pel fantasma del feixisme, que cadascú faci la seva transposició amb el present.

Gran format per a la Sala Gran del TNC: 13 actors i tres músics que interpreten alguna cosa més que música. En el distès preludi els intèrprets ens adverteixen que "no fan Brecht", marquen distància amb el teatre èpic abans de baixar al fang de la farsa. Quan s’aixeca el teló apareix un bloc de vivendes sense la seva quarta paret, escenografia de Laura Clos tipus 13, Rue del Percebe que ja van posar en pràctica els pioners muntatges espanyols dels anys trenta. Personatges atrapats en la pobresa econòmica o moral, històries de pícars, farsants o supervivents. El trencaclosques humà va encaixant amb dificultat entre l’excés vodevilesc, la dramatúrgia dispersa i un repartiment desigual poc unificat.

Notícies relacionades

Amb la segona part arrenca el judici als diferents crims, un procés que carrega les tintes filosòfiques, però que ni a força d’esperpent arriba a domar la comicitat. Després del descans, arriba el cabaret que eleva l’energia i la temperatura sexual sense que les trames acabin d’aterrar en concreció. Aleshores l’artefacte ja barreja sense complexos referències a Kant i al nazisme amb gags boomers inspirats en la sèrie V o els ninots de José Luis Moreno. Al contrari de l’elogiat Els Jocs Florals de Canprosa, aquesta cop Prat i Coll no ha donat a la diana de la genialitat vestida d’astracanada.

Però si val la pena Els criminals és per assistir a la brillant interpretació de Joan Carreras, una més. Últimament li ha agafat el gust als rols incòmodes, ara un caradura de cap calent de posats exagerats, ben adequat al marc de l’obra, sobretot en el seu hilarant número musical: ¡quina flexibilitat! Maria Rodríguez Soto aconsegueix uns més que convincents aires de lumpenproletariat mentre que el jutge de Lluís Soler destapa els moments més hilarants amb la seva arenga legal entretallada al més pur estil Tip/Ozores. La col·lecció de disbarats dispersos són sens dubte el millor reclam de l’espectacle.

Temes:

Teatre

Inicia sessió 0 Comentaris

Els petons impossibles

Un grup d’intel·lectuals demanen garantir l’autonomia de la cultura catalana