La musa de Jack Kerouac era un home

Existeix una carta de només 18 pàgines –mecanografiades apassionadament i atapeïdament– que ha sigut considerada el Sant Greal de la generació beat. Així és com se la coneix, de fet. La va escriure Neal Cassady a Jack Kerouac el 17 de desembre de 1950. En aquell temps, Jack Kerouac, l’autor d’A la carretera, l’ànima errant i pater de la Generació Beat, un grapat d’escriptors que van decidir que no serien com la resta, que mai formarien una família, que mai trobarien feina, que viurien com si només importés el present, havia publicat una novel·la, La ciudad y el campo, que no tenia res de beatnik. Tot en aquella obra era encara pur naturalisme. Kerouac volia ser el nou Thomas Wolfe. Però llavors va conèixer Cassady i va començar la seva vida a la carretera.

Ja se sap de sobra que Cassady va ser sempre, per a Kerouac, una espècie de "mus". L’únic, en realitat, que va tenir. Cassady va ser el motor de la desviació que va agafar –ell, el bon noi, que vivia amb la seva mare i ho va continuar fent durant pràcticament tota la seva vida– i que el va portar a viure la vida amb la intensitat amb què la descriu no només en la seva obra magna A la carretera –en la qual Cassady és Dean Moriarty, el noi al qual anomena com a punt de partida–, sinó en tot el que va escriure a partir de llavors. El que potser no se sap del tot és que Cassady no només li va mostrar el camí, sinó la manera de recórrer-lo. L’estil beat, a cops, el ritme sincopat de la prosa, no era tan fill del bebop com del seu monstruós "mus".

Robatoris de cotxes i reformatoris

Neal Cassady va ser el novè fill d’una tal Maud Webb Scheur, però el primer que va tenir amb el seu pare –els altres vuit eren d’un advocat de Salt Lake City–. Maud els va abandonar quan la criatura tenia sis anys, en plena Gran Depressió. Pare i fill vagabundejaven i vivien en albergs per a sensesostre. El pare era un barber ambulant, i alcohòlic. Les vagabunderies van tenir lloc per Nou Mèxic, Utah i Califòrnia. Neal no va trigar a començar a delinquir per sobreviure. Ell mateix va confessar que havia robat al voltant de 500 cotxes entre els 14 i els 18 anys. Quan va conèixer Jack Kerouac ja havia passat per més d’un reformatori. Va conèixer Kerouac el 1946. El mateix any en què es va casar per primera vegada. Tenia 16 anys. Ja és una llegenda, però encara no ho sap.

Així, Cassady té 20 anys quan escriu la famosa carta a Kerouac. Acabada de publicar per Anagrama en un sucós volum que inclou un estudi a càrrec d’A. Robert Lee –en el qual, per primera vegada, tot és al seu lloc i es parla del que mai s’acostuma a parlar, des de l’homosexualitat fins al paper de les dones en la Generació Beat–, La carta de Joan Anderson no és altra cosa que una carta d’amor i aventures –en billars i motels– que un amic envia a un altre, però que, en mans de Cassady, es converteix en una micronovel·la d’una experimentació formal tan fabulosa que, per moments, l’autor sembla que surt de la pàgina per sacsejar-te amb tota mena d’al·lusions que converteixen el lector –Kerouac i qualsevol– en personatge de la rocambolesca trama.

La porta a l’inconscient

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El valor literari de la missiva és immens si es té en compte que va ser la clau que va obrir a Kerouac la porta al seu propi inconscient. Quan la carta va arribar, Cassady i ell ja havien viatjat per tots els Estats Units –ho van fer l’any 1949-, i Kerouac es va enamorar de la ferocitat amb què Cassady abraçava la seva falta d’estabilitat i del seu maleïdisme decidit –d’entre totes les direccions, Cassady triava sempre la incorrecta, o la que atemptava salvatgement contra el més mínim indici d’estabilitat existencial–, fins al punt sempre s’ha considerat la seva com una història d’amor no correspost, ja que Cassady va ser, des del principi –des d’aquells albergs per a sensesostre que recorria amb el seu pare– una ànima poderosament lliure.

"Sabia que no tenia formació ni estudis per pensar a escriure amb qualitat literària", va dir sobre ell la seva dona, l’escriptora Carolyn Cassady. Això no impedia que les seves cartes fossin petites obres mestres. Trobar La carta de Joan Anderson va ser, això sí, una petita odissea. N’hi havia fragments en l’autobiografia de Cassady –El primer tercio–, però no es va trobar l’original fins al 2011, quan va aparèixer en una caixa en una discogràfica que havia compartit oficina amb la revista de poesia Golden Goose, en la redacció del qual s’havia enviat la carta. Les nou pàgines –escrites per les dues cares– es van subhastar el 2017. La Universitat Emery de Geòrgia va pagar 206.250 dòlars per elles. I la resta, com se sol dir, és història. I una, per fi, a l’abast de tothom.