Literatura per a la sequera

¿Com s’explica que un condemnat a mort, en plena postguerra espanyola, escrigui des de la presó a la seva dona amb la sequera com a gran preocupació i li suggerís que s’endugui la família a «un lloc on la terra els tracti bé»? «Una anècdota com aquesta, real, només l’entén algú que hagi nascut en zones d’escassetat d’aigua», testifica Virginia Mendoza, autora de La sed, una «història antropològica i personal» sobre llocs assolats per sequeres que publica Debate.

En el seu llibre anterior, es va dedicar a mapar els pobles esborrats pels embassaments i l’impacte que la construcció de les preses va suposar per als seus habitants. Aquesta vegada, en canvi, explora els racons de la Manxa, on va néixer, per definir com condiciona patir la falta d’aigua des de petit. En aquestes regions àrides, les creences màgiques o religioses arrelen tenaçment.

«¿Quina diferència hi ha entre una dansa de la pluja dels Cherokee i la meva àvia portant sant Isidre en rogativa i cantant?», es pregunta Mendoza, que no veu tanta diferència entre demanar aigua als toros com feien els seus avantpassats i organitzar casaments de granotes, una tradició típica de l’Índia, amb la mateixa finalitat.

Mendoza adverteix que les ciutats, «cada vegada més desconnectades del camp», obliden ràpidament aquests escenaris fatídics. «Avui les Tablas de Daimiel estan seques, però això no hauria passat segles enrere, quan la gent de la Manxa es va organitzar en motillas i va crear una autèntica cultura hidràulica per treure aigua dels aqüífers. Ells sí que sabien com fer un bon ús del recurs», detalla Mendoza, a qui l’irrita veure una aixeta que no es tanca.

Llàgrimes davant el riu sec

«Quan observo un riu que baixa sec em cauen les llàgrimes. Això, si no has viscut les sequeres en primera persona, no et passa. I pot ser que tampoc et plantegis quanta aigua es malgasta per produir roba i aliments o per disposar d’intel·ligència artificial», reflexiona en conversa amb aquest diari.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Totes les religions han considerat sagrada l’aigua i expressat que qui la contamini ha de ser severament castigat», escriu María Belmonte a El murmullo del agua (Acantilado), un relat captivador sobre fonts, jardins i nimfes aquàtiques en l’antiguitat que comparteix prestatgeries amb La sed en aquest Sant Jordi que arriba en plena sequera. «És dramàtic tornar a algunes vil·les romanes i veure que el que cau de les estàtues del nimfeu és tot just un rajolí», lamenta Belmonte.

A l’epíleg del llibre, assenyala la commoció causada per una font que ja no flueix. «Al Penedès i el Garraf, passejant, m’ha entrat la famosa ansietat climàtica al veure els rierols secs», confessa. Al contrari, quan el murmuri aquàtic ressona de nou, torna una espècie d’esplendor que Belmonte celebra amb un vers del poeta Píndar: «El millor és l’aigua». n