Una ‘a’ que vol dir ‘no’
‘Marxarons’ parla del drama amb l’energia del «pont rigorós i robust» del llenguatge que va abandonar al pare i que Masanés reclama com a amagatall
Aquest llibre comença on s’acaba la gramàtica. Allà on deixa d’existir la possibilitat de comunicació, fins i tot la pròpia essència del que és humà, la parla, la consciència d’un mateix o, almenys, la idea que els altres tenen d’aquesta singularitat individual. Perquè la gramàtica, les regles, resulta que ens allunyen del buit, ens permeten imaginar i concretar una vida possible, una existència, un contracte entre humans. El contrari de la gramàtica és la dissolució. Això és el que va patir el pare de Cristina Masanés, arran d’un vessament cerebral, ara fa una vintena d’anys. I ella i el seu germà van haver de compartir espai i temors amb "paraules que comencen amb una a, que vol dir no". Afàsia, agramatisme, anàrtria, alèxia i anòmia, "la pèrdua dels noms comuns i dels propis". El traç lleuger d’un accent converteix aquesta anòmia en anomia, el país on no hi ha normatives, on s’esvaeix la certesa d’uns confins. La broma del diccionari juga amb els dos conceptes. No poder anomenar i no disposar de les regles que
ens fan racionals.
Notícies relacionadesCristina Masanés, que ja ens havia informat sobre dones que lluitaven per tenir un nom més enllà dels referents i dels mites masculins (com la peixatera mig bruixa i quasi analfabeta de Cadaqués, la Lídia que Eugeni d’Ors va convertir en La Ben Plantada; com Germaine Gargallo, amant de Picasso a qui Carles Casagemas va disparar abans de suïcidar-se, al Cafè de l’Hyppodrome de París), ens sorprèn ara amb un text brevíssim que relata el descens als inferns del pare, un forat negre on l’horitzó dels esdeveniments és una lluita constant i perduda per recuperar la parla. Ja ho havia fet fa tres anys, a la mateixa col·lecció L’Accent, de L’Avenç, amb Eroica, un dietari dels dies de pandèmia, amb una reconstrucció moral arran del suïcidi de la mare i de les setmanes d’isolament compartides amb la filla, però ara m’atreviria a dir que va més enllà. El llibre és Marxarons, una paraula inventada pel pare que denota la voluntat de caminar, de fer via, l’únic mot articulat amb un cert sentit, "un verb que aplega tots els verbs" i que encara manté en vida una veu càlida. M’afanyo a dir que és un llibre excepcional, escrit "amb la calma emocional que et donen els anys", en la frontera entre el minimalisme formal i les metàfores muntanyenques (el pare era alpinista i la muntanya funciona com un referent, un rerefons, un correlat) que no solament no són redundants, sinó que funcionen com a contrapunt poètic i narratiu de la tràgica història del desarrelament.
Marxarons no és un llibre per ser a les llistes dels més venuts. És, però, "un dels llibres més fascinants", com ha dit Bernat Puigtobella. Perquè parla del drama amb l’energia del "pont rigorós i robust" del llenguatge que justament va abandonar al pare i que Masanés reclama com l’únic amagatall possible, com l’única corda on aferrar-se, davant la presència insolent i inhòspita de la mudesa imposada. Paraules que creen un refugi on tots ens podem aixoplugar, davant "la silenciosa nit glacial" de l’ànima.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
