¿Val la pena?

A ningú se li va escapar que va arribar a la sessió de control al Govern evidenciant el seu disgust (mirada seriosa i serrant les dents) i se’n va anar del Congrés capbaix. Pedro Sánchez, com qualsevol, pot fingir un somriure social (aquell que ens ensenyen a aparentar fins i tot en el pitjor o més sensible dels moments, i que es dibuixa als llavis però mai es reflecteix als ulls). No obstant, dimecres no va voler fer aquest esforç: estava molest i desitjava que constés.

Si bé molts van interpretar enuig al seu rostre, minuts després va quedar clar que el seu malestar era molt més profund que un emprenyament o una rebequeria momentània. Va ser al respondre una pregunta de Gabriel Rufián quan Sánchez es va permetre referir-se indirectament al cas que l’afectava. "Continuo creient en la justícia del meu país", va afirmar. Però el llenguatge del cos el va delatar: va arrufar el nas i va contraure el llavi. Un gest compost instantani de repulsa, fàstic i atipament que no es pot fingir. Al deixar-se caure sobre el seu seient, tenia la mandíbula desencaixada. El desajust de la dentadura apareix quan intentem reprimir i gestionar un sentiment intens que ens afligeix, però mai una emoció relacionada amb la ira (amb la mandíbula desencaixada no podem mossegar, atacar). D’una mirada perduda (mirant de desenfocar el problema i restablir-se anímicament) va passar a una mirada intensa que apuntava cap al grup de l’oposició. I allà, sí. Allà, als ulls li va aparèixer la ràbia.

Jornades de reflexió

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Hores després publicaria a les xarxes la seva carta a la ciutadania. Fins a la data, una comunicació inèdita d’un president en què explicava que es prendria uns dies per reflexionar si valia "la pena" continuar sent president. Tot i que advertim grans avantatges en el poderós, també sabem del sacrifici que comporta. ¿Tu voldries o suportaries ser president o dedicar-te a la política? Jo tampoc. No només per la responsabilitat que comporta un càrrec públic, també pel desgast emocional augmentat en els últims anys per l’ús de les xarxes socials.

A més de guanyar temps (quatre dies per reconsiderar) i aconseguir suport social (no només del seu partit), la missiva busca l’empatia del lector. Mobilitza l’esquerra per lluitar contra "la màquina del fang"; als romàntics ens fa sospirar amb aquesta petita declaració d’amor cap a la seva dona ("profundament enamorat de la meva dona"); i al·ludeix al factor humà per ser comprès ("moltes vegades se’ns oblida que darrere dels polítics hi ha persones"). Una fórmula, aquesta última, molt de moda entre les primeres ministres que han dimitit l’últim any.