Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

"Una gran eminència"

"Una gran eminència, un primer espasa, i molt sever". Les paraules de Marías per descriure el personatge Rico de Negra espada del tiempo també serveixen per descriure el Rico catedràtic de literatura, l’acadèmic, el petrarquista, l’assagista que ens va redescobrir el Lazarillo de Tormes i el responsable d’una de les edicions canòniques del Quixot –Rico, però, s’enfurismava cada vegada que algú afegia l’article el a l’obra de Cervantes.

Nascut a Barcelona el 1942, reconeixia en el pròleg d’Una larga lealtad ser incapaç d’escriure unes memòries, ja que, com Borges, havia llegit molt i viscut poc. És cert que no va arribar mai a redactar-les, si bé les pàgines d’Una larga lealtad tenen molt de memorialístic i componen una espècie d’autobiografia intel·lectual. Al retratar els seus mestres, Rico es retrata a si mateix: retrata el jove professor que queda enlluernat per Marcel Bataillon i Giuseppe Billanovich, "els mestres insuperables", l’admirador i amic de Fernando Lázaro Carreter, el deixeble de José Manuel Blecua, que "suportava la sordesa [...] amb un repertori de frases prefabricades per donar peu a una conversa unilateral", i Martí de Riquer, que li descobriria el Quixot, l’obra a la qual dedicaria gran part dels seus estudis i que, distanciant-se de la lectura romàntica, descriuria com una novel·la escrita essencialment per fer riure.

Per Rico, la grandesa del Quixot, com també la del Lazarillo, residia en el seu relativisme –l’heroi de Cervantes, sostenia Rico, era un home que es confrontava amb una realitat que "no se sap mai per on pot sortir"–, mentre que la seva radicalitat tenia a veure amb la naturalitat de la llengua. Rico insistia que el Quixot era un llibre per ser escoltat més que llegit i, per això, sent fidel a la burla que Cervantes fa als que "escriuen llibres plens d’anotacions", va proposar una edició del Quixot en què l’aparat crític no s’imposés a la lectura: les notes no havien d’interposar-se entre el lector i el text i la puntuació i l’ortografia modernitzades havien de facilitar la lectura.

Es definia com a romanista, seguint l’estela de Vossler, Curtius o Auerbach, amb qui compartia la passió per Dante i per Petrarca, a qui Rico dedicaria un dels seus últims assajos i de qui sempre destacaria el seu humanisme. Perquè si Petrarca va ser el primer humanista conscient, Rico va ser l’últim dels nostres humanistes: si bé en els últims anys reconeixia la seva preferència a rellegir els grans novel·listes del XIX abans que llegir les novetats, a ell li devem la presència de les obres de Stephen Zweig i Joseph Roth a les llibreries.

Devoció per la poesia

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com a director de "La Caja Negra", col·lecció pertanyent a l’editorial Sirmio, fundada per Jaume Vallcorba i precedent d’Acantilado, va promoure la publicació d’autors centreeuropeus que havia llegit en italià, gràcies a les noves traduccions que estava promovent des d’Adelphi el seu amic Roberto Calasso.

Va editar junt amb Ramón Menéndez Pidal Todos los cuentos, una antologia del relat breu des de l’antiguitat fins al romanticisme, però sempre va reconèixer que si hi havia un gènere literari pel qual sentia devoció aquest era la poesia. Amic de Jaime Gil de Biedma i de Pere Gimferrer, amb qui compartia el títol de ser els dos acadèmics més antics, Rico és l’editor de Mil años de poesía española i de Mil años de poesía europea. Si li demanaven, però, per l’escriptor que més admirava i que més havia estimat, responia sense dubtar Juan Benet, tot i que gairebé sempre hi afegia dos noms més: Javier Marías i Cervantes. Rico va ser un lector excepcional, però també un prosista extraordinari : els seus textos en són la millor prova.