Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Hi ha els que opinen que Roman Polanski no hauria de gaudir del privilegi de fer pel·lícules, estrenar-les i fins i tot ser premiat per elles perquè està provat que va mantenir relacions sexuals il·legals amb una menor i perquè posteriorment ha sigut acusat de diversos abusos sexuals més. D’altres consideren absurd que el cineasta polonès sigui sotmès a la censura artística simplement perquè part del seu comportament en l’àmbit privat sigui censurable. Uns i d’altres, en qualsevol cas, sens dubte es posarien fàcilment d’acord en una cosa: Polanski no hauria d’haver rodat el seu 23è llargmetratge, que divendres passat es va estrenar a Espanya i que, segons l’opinió pràcticament unànime de la crítica, és el pitjor de tota la seva carrera.

The Palace és una comèdia ambientada al Gstaad Palace, un hotel de luxe dels Alps suïssos en què un grup de rics, nobles, famosos i mafiosos passen la Nit de Cap d’Any de 1999. És fàcil fer diverses suposicions sobre ella: la primera, que és una sàtira dirigida contra la classe acabalada i potser relacionada amb la histèria col·lectiva generada en el seu dia per l’amenaça tecnològica coneguda com Efecte 2000; la segona, que connecta d’alguna manera amb les ficcions prèvies del director que componen l’anomenada Trilogia de l’Apartament.

Islamofòbia i misogínia

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No obstant, la pel·lícula és una altra cosa: un demolidor mostrari de lletjor i vulgaritat a l’altura d’una gala televisiva de Cap d’Any protagonitzada per Los Morancos, d’acudits de vòmits, eructes i caques de gossos alimentats amb caviar, de gags a costa de gent obesa, senyores addictes a la cirurgia plàstica, avis que utilitzen Viagra i persones amb Alzheimer, d’exhibicions d’islamofòbia, rusofòbia i misogínia amb prou feines disfressades d’humor. En una de les seves escenes, Mickey Rourke –o el que en queda després dels seus excessos amb el bisturí– obre una ampolla de xampany i el suro li arrenca la perruca; en una altra, que funciona a tall de fermall d’or, un gos té sexe amb un pingüí. Per si una descripció així deixa lloc per al dubte, aclarim: The Palace no té cap mena gràcia. Potser no està de més recordar que Polanski mai ha mostrat bona mà amb la comèdia.

Tenint això en compte, i considerant l’orgull i la satisfacció amb què llueix la seva pròpia barroeria, resulta inevitable considerar-la un acte deliberat de sabotatge, una botifarra al món en general i al del cine en particular. Fins i tot si The Palace és considerada un acte de terrorisme, és descoratjador que un cineasta amb una filmografia que inclou un bon grapat de títols imprescindibles pugui posar fi a la seva trajectòria professional –té 91 anys– amb una pel·lícula tan execrable.