Delícies per ballar plorant

Fa més de quaranta anys que Pet Shop Boys es mou entre l’eufòria i la melancolia i extreu d’aquest contrast un aclaparador catàleg d’èxits pop. Fred sintètic i cirurgia emotiva, beats distants i tonades imperials, tot això modulant-se d’un disc a l’altre. I si el seu últim trio d’àlbums (2013-20), tramat en bona part a Berlín, decantava l’equació cap a l’esperit més clubber, la nova obra Nonetheless, desprèn un altre tarannà, decididament enfocat al factor melòdic i a una majestuositat realçada pels arranjaments de corda que envolten tota la cançó.

En soledat

¿Una tornada als paràmetres d’una de les seves obres més galantejades Behaviour (1990)? Alguna cosa d’això hi ha, si bé aquell era un disc de relleus una mica més pronunciats (amb cordes en només tres temes) i més d’extrems (aquelles balades vertiginoses), mentre que Nonetheless presenta un trajecte bastant homogeni en què la pista de ball no desapareix del camp visual, tot i que es tracti d’ocupar-la en soledat: d’això va un dels temes Why am I dancing?, que apunta a un desemparament hedonista alimentat en els dies de pandèmia, quan un es podia trobar ballant sol a la cuina.

Nonetheless, amb el seu títol críptic marca de la casa (un nogensmenys que connecta amb els please o actually dels seus inicis), transmet confort emocional sense passar-se de melodrama ni de pompa. Ofereix cançons d’esveltes línies melòdiques, elaborades amb un productor d’estrena, James Ford, el còmplice d’Arctic Monkeys, que no mira de reüll al grandiloqüent Trevor Horn (Introspective, 1988) sinó que cultiva més aviat una discreta elegància. En un repertori amb més suc que el d’aquell altre disc intimista, l’insuls Release (2002).

Loneliness, el brillant primer senzill, ja ens va advertir d’aquest estat de recolliment, encavalcat amb les ganes d’acció (civilitzada), que ara prolonguen altres peces àlgides, com Feel, commovedora cançó d’amor sense doble fons. Esquitxen el tracklist mirades cap enrere: el despertar mundà de Neil Tennant, "quan tots ballaven Roxy i Bowie", en New London boy la història del desertor Nureyev en Dancing star i l’eco d’un vell Hollywood en A new bohemia. Nostàlgia per un Nadal etern o pel "so de l’estiu" en The schlager hit parade, un must per ballar sanglotant, i la carta més arriscada The secret of happiness, una gairebé-bossa nova que hauria delectat Burt Bacharach.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aviat, al Cruïlla

Amb tot això, Pet Shop Boys consumen una baula més d’una carrera amb aparences inaudites, que al seu dia va passar del mainstream al culte i que avui senyoreja com a clàssic pop sense embuts. També sobre els escenaris: podrem calibrar-ho aviat al Cruïlla.