François Villon, el poeta criminal que fascina amb els seus versos

François Villon és una de les figures més enigmàtiques de la història de la literatura. I un nom imprescindible per abordar la poesia medieval. Una simple dada demostra el complexitat de la seva figura: la seva obra més coneguda, la Balada dels penjats, va ser escrita quan esperava per ser executat. Al final es va salvar de la soga, però no li va quedar més camí que el desterrament. La millor manera de conèixer més i millor aquest l’escriptor és endinsar-se en la seva obra. D’aquí la importància de l’exquisida edició que proposa Alba amb Obra completa i altres poetes medievals, en traducció de Vicente Monroy.

Nascut a París el 1431, Villon (un sobrenom, no hi ha certeses sobre el seu nom real) és un personatge de biografia esquiva, en ocasions hermètica. Tan cert és això que només es poden rastrejar dades sobre ell si s’indaga en els documents judicials que van anar marcant la seva vida a foc. Poeta i delinqüent, poques vegades uns versos han anat acompanyats de tantes reixes vitals. Va arribar al món en un entorn de pobresa, va ser criat per un pare adoptiu i amb 22 anys es va treure un títol a la Universitat de París. Un episodi que aviat es va traduir en miratge, ja que tres anys després va ser detingut per ficar-se en una baralla amb dagues. El 1456 va enriquir la seva carrera criminal amb l’assalt a una capella i el 1461 va tornar a visitar les cel·les. Allà va irrompre el seu talent literari en forma d’obra mestra: El testament. No va ser suficient aquesta manifestació creativa per rescatar-lo. Empresonat per robatori una altra vegada, se’n va escapolir per falta de proves i una fiança salvadora. No va aprendre: una altra baralla de carrer el va fer va tornar la presó, aquesta vegada amb resultats funestos. Torturat i condemnat a la forca, l’incorregible Villon no va acabar al cadafal de miracle, però no va poder evitar el desterrament. El 1463 se’n va anar de París. I allà s’esfuma el seu rastre. Tenia 33 anys.

L’antologia d’Alba permet al lector aproximar-se a un autor que va fer de l’atzar una íntima matèria per entendre el món. "Ho conec tot excepte a mi mateix", escriu Villon com una eloqüent explicació de la seva manera d’afrontar la poesia des d’una profunda subjectivitat del punt de vista que s’allunya de tòpics medievals. La seva vida com a font d’inspiració, un univers fragmentat com a bastida d’una visió que descarta l’afany totalitzador. Villon, com suggereix Monroy en la introducció, aposta per la mirada i la veu de l’artista, i allà sorgeix, impetuós i incontenible, el "gran misteri modern" que és l’estil.

Sis autors

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’antologia d’Alba permet conèixer, de la mà de sis autors durant dos segles, l’aventura de la imaginació que fa possible el pas de la poesia cortesana a la poesia personal més moderna. I no hi ha millor manera d’iniciar-la que dos poemes del també misteriós Rutebeuf que brillen amb llum pròpia (mai més ben dit, perquè la personalitat de l’autor no es talla ni un vers en fer acte de presència), La mala sort de l’hivern i La mala sort a l’estiu. Alain Chartier, Christine de Pizan (precursora del feminisme), Charles d’Orleans (considerat el pare de la lírica francesa, assolat per una llarga experiència a la presó) i Jean Regnier (també poeta captiu) acompanyen la figura majúscula de Villon, veu poètica embruixada pel mite. Un cas únic en la literatura universal. Agafem tirada: poeta maleït, geni creatiu, moralista, humorista, patidor, amant, borratxo, lladre i assassí. Ni més ni menys. Monroy conclou: "és el poeta dels excessos i les contradiccions. Vida i obra enllaçades per un desig inabastable de convertir la seva psicologia i el seu patiment en el motor central de la seva obra, una cosa que explica molt bé les entranyes de la poesia moderna. La vida infame i el talent xoquen frontalment i de la brutal col·lisió neix un debat apassionant i apassionat entre el cor i el cos de l’escriptor. La condició humana com a passadís de fuga des de la intimitat, però sense ànim introspectiu".

"Aquell que morirà pot parlar de tot", afirma el poeta a El testament, i porta aquesta màxima poètica del tot o res fins a les seves últimes conseqüències, fent de l’atzar un ariet que enderroca la simetria i els equilibris del pensament medieval. L’amor com a presó ardent que captiva amants màrtirs: "Estic sa però agonitzo". Aquesta contradicció tan coherent. Llegats, testaments, herències. Escrits atrapats per la presó del desencant i la ruïna sentimental que no admeten temors, ja no, perquè la mort ho arregla tot.