Leonard Cohen i ‘Hallelujah’, de la mística a l’orgasme

Abans, la cançó fetitxe de Leonard Cohen per excel·lència era Suzanne, però això va anar canviant, gairebé sense adonar-nos-en, a mesura que Hallelujah s’anava obrint pas a través de diferents veus (John Cale, Jeff Buckley, Rufus Wainwright, k. d. lang, Enrique Morente i moltes més) i en escenaris molt diferents, antagònics fins i tot. Hallelujah ha acompanyat batejos i funerals, va donar esperança als demòcrates davant la victòria de Trump i va sonar després, amb tota solemnitat, en una convenció republicana.

Però, ¿de què va exactament Hallelujah? Solem quedar-nos amb la ressonància d’aquesta paraula despullada, del salm, i passar per alt unes estrofes més terrenals: hi ha una figura (Betsabé) que el rei David veu banyant-se en una terrassa i un vers que parla de moure’s dins d’un altre cos, "i el sagrat colom també es movia / i cada alè que preníem era un ¡al·leluia!". Jeff Buckley (la versió del qual acumula a Spotify més escoltes que la de Cohen) va afirmar que la cançó representa en realitat "l’al·leluia de l’orgasme" i "una oda a la vida i a l’amor".

Ha fet falta un llibre sencer Lo roto y lo sagrado. Leonard Cohen, Jeff Buckley i la improbable ascensió d’Hallelujah, del periodista Alan Light (ara publicat en castellà per Liburuak, traducció d’Aixa de la Cruz), per arribar fins al fons, o gairebé, d’aquesta cançó de sublim progressió d’acords. Que no procedeix dels 60, sinó d’un àlbum de Cohen més tardà i poc citat (Various positions, 1984), rebutjat inicialment per CBS. Una peça la creació de la qual va comportar anys i en el poder de la qual pocs van reparar. Un va ser Bob Dylan, que va arribar a versionar-la ja en els 80.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

M’agrada la manera en què el llibre ronda entorn del misteri, el reconeixement d’aquest acord secret al qual al·ludeix la cançó, la tecla imprecisa que la fa tan magnètica fins i tot sense entendre què explica exactament. Que aliè sona tot això en aquest temps d’algoritmes i de camps de composició, on tropes d’autors, arranjadors i productors manegen tonades i ganxos buscant el hit universal.

Aquesta ho ha acabat sent, i pels carrils més lents i imprevistos. Bé pot ser una de les grans cançons malinterpretades de la història, però no sembla que a Cohen això li semblés malament: va refusar la invitació de Light d’explicar-se. Tot i que una vegada sí que ho va fer, i les seves paraules tanquen el cercle. La peça, va dir, reflecteix aquell moment en què "obres la boca i estens els braços, i acceptes el que hi ha i només dius: ¡al·leluia!, beneït sigui el nom". Que així sigui.