Teoria i sàtira de l’amistat

A quests dies que es discuteix tant de notícies falses i enganys mediàtics, arriba a La Villarroel un muntatge sobre la gent que se’ls creu, o almenys aquest és el seu punt de partida. Jordi Casanovas sempre es manté atent per transformar l’actualitat en teatre, ja sigui en clau judicial (Ruz-Bárcenas, el cas La manada a Jauría) o social (el procés retratat a Alguns dies d’ahir). Ara, amb Marc Angelet firma Conspiranoia, obra que també dirigeix i produeix, un divertiment molt contemporani amb una mica del "fang" dels temes difícils.

Comèdia de situació amb picada d’ullet al televisiu Cómo conocí a vuestra madre. Punt de partida amb ganxo: el Roger (Eduard Farelo), el presentador líder del matinal radiofònic, convoca els seus amics perquè la seva dona, la Sònia (Àurea Márquez), s’ha tornat terraplanista. Per fer-la entrar en raó proposa "una intervenció", una teràpia col·lectiva que, com era d’esperar, surt fatal i desencadena un aquelarre sentimental a quatre bandes en què tots cobren la seva part. Qui esperi una farsa sobre teories de la conspiració o un manual de funcionament d’estafes piramidals s’equivoca, al darrere de l’esquiu títol hi ha una obra sobre la hipocresia i els fràgils vincles de l’amistat.

Sense caure en tòpics, els arquetips ben dibuixats enganxen des del principi, sobretot per la dosi de contemporaneïtat. Mia Esteve clava el rol de geògrafa ofesa, dona de ciència que serveix per disparar totes les bromes sobre ecologisme i altres dogmes mediambientals. David Vert ho clava fent d’escriptor gai amb tota la seva càrrega woke també per ser el portador del running gag del vòmit que mai falla i, a més, per plantejar la polèmica de la diferència d’edat en les relacions, tema substanciós que acaba, com altres fils, atrapat en l’ambigüitat.

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Drames superficials

Ritme accelerat gairebé des de les primeres rèpliques, histrionisme sense parar per a una única escena de 90 minuts que passen entre una escenografia purament funcional. Estructura argumental neta i, potser per això, una mica previsible, amb la tensió dramàtica apuntant alternativament a cada personatge. En la importància del mòbil com a element catalitzador podria recordar Perfectos desconocidos d’Álex de la Iglesia, però com que es resisteix a arribar al paroxisme acaba com un inofensiu repàs dels drames superficials de la classe acomodada. Retorn a la recepta d’Art, de Yasmina Reza, o a la més recent Una teràpia integral, de Cristina Clemente i Angelet, és a dir, comèdia ben cuinada amb una mica de substància que es pot recomanar a un ampli espectre de públic.