Paul Auster El noi meravella de les lletres dels EUA

Auster, assolat en els últims temps per la tràgica mort de la seva neta i del seu fill gran, Daniel, va anunciar el març de l’any passat a través de la seva dona, l’escriptora Siri Hustvedt, que patia el càncer de pulmó que ha acabat amb ell als 77 anys, i molts van voler veure en la seva última novel·la, Baumgartner, retrat d’un vell professor viudo, una mena de text testamentari.

L’atzar, el seu segell distintiu

Llegir una novel·la de Paul Auster és com entrar en una vella novel·la d’aventures o de misteri en la qual el lector és arrossegat per l’enigma seguint protagonistes que, d’alguna manera, són el mateix escriptor transmutat en personatge, assolat per forces que l’impulsen a situacions inversemblants i girs de guió sorprenents. L’atzar era el seu segell distintiu. L’escriptor de l’atzar. I se li poden retreure algunes coses però no que el tractament del destí capritxós fos una cosa impostada.

Ja és sabut i forma part de la llegenda: quan tenia 14 anys, en un campament d’estiu va ser testimoni de la mort a pocs centímetres d’ell d’un company a qui li va caure una branca d’un arbre a sobre, branca fulminada al seu torn per un llamp. Aquest esdeveniment, assegurava, va canviar la seva vida per sempre i la forma d’encarar les seves ficcions, en les quals d’una manera o altra, però molt especialment en l’ambiciosa i polifacètica 4,3,2,1 –possiblement, el seu millor treball en anys–, un retrat de si mateix a través de quatre possibilitats diferents. De fet, bona part de les seves novel·les estaven protagonitzades per escriptors en qui no era difícil detectar el mateix autor.

Va néixer a Newark, Nova Jersey, el 1947, la mateixa ciutat d’un altre gran, i també jueu, de la literatura llatinoamericana, Philip Roth. Però el seu hàbitat natural va ser Nova York i en especial Brooklyn, concretament Park Slope, barri on tenia la seva llar en un dels característics edificis vermellosos de la zona. Allà treballava junt amb la seva dona, Siri Hustvedt, que va conèixer poc abans de publicar el seu primer llibre, les impactants memòries La invenció de la solitud (1982), la llavor de les quals estava en la recent mort del pare de l’autor. Samuel Auster va quedar marcat des de petit per un terrible secret familiar: l’avi patern de l’escriptor va ser cosit a trets per l’àvia en un atac de bogeria. El llibre era una mena de reconciliació amb un pare amb qui mai s’havia entès, un intent de comprendre la ferida profunda d’aquell home introvertit i melancòlic amb el qual mai va arribar a entendre’s.

Després d’estudiar a la Universitat de Colúmbia, a principis dels anys 70 es va traslladar a París junt amb la seva nòvia de llavors, Lydia Davis, gran escriptora que en els cercles acadèmics nord-americans ha tingut sempre una consideració més gran que ell. El 77 va néixer Daniel i la parella es va separar poc després. Aquesta vocació europea, que va mantenir com a traductor de la llengua francesa i com a enamorat de la seva literatura, va tenir un viatge d’anada i tornada en el reconeixement perquè va ser sempre molt més celebrat a Europa, especialment a França i a Espanya, que al seu Estats Units natal. Per això va ser distingit com a comanador de les Arts i les Lletres a França i com a premi Príncep d’Astúries el 2006.

Preguntes essencials

El 1985 Auster va publicar Ciutat de vidre, primera entrega de la seva trilogia novaiorquesa que es completaria poc després amb Fantasmes i L’habitació tancada. Disfressades d’històries de misteri, amb una prosa concisa i liofilitzada, l’escriptor va utilitzar en aquests llibres el gènere policial per fer-se preguntes essencials sobre la identitat –un altre dels seus assumptes substancials– a través de les peripècies d’un home, Daniel Quinn –un dels pseudònims utilitzats per Auster– que rep una trucada equivocada al confondre’l amb un detectiu i ell decideix adoptar aquesta personalitat, en un joc de miralls. De fet, l’autor solia explicar que aquesta trucada realment es va produir: durant dues nits consecutives algú va trucar al seu domicili preguntant per una agència de detectius. La novel·la sorgeix de la hipòtesi del que podria haver passat si l’autor hagués contestat que sí.

El seu vessant polític

Al llarg de més de quatre dècades, Auster va continuar aconseguint un èxit imparable amb novel·les tan incontestables com El Palau de la Lluna (1989), tot un cant d’amor a Nova York que emula les velles novel·les de Jules Verne; La música del azar (1991), Leviatan (1993), transposició ficcional de la història real d’Unabomber, i Mr. Vértigo (1994), en què l’autor comença a involucrar-se més en el terreny polític gràcies a una paràbola en la qual el protagonista, un noi meravella, adquireix el poder de volar fins que el perd, un trajecte que segueix en paral·lel la històrica pèrdua de la innocència dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. En els últims anys, l’autor havia liderat un moviment d’escriptors i intel·lectuals contra Trump.

Amb aquestes novel·les i amb les que vindrien després, l’autor va trenar tot un univers autoreferencial en el qual els personatges viatgen d’una obra a l’altra. I aquest transvasament no només es produeix en el seu treball, ja que un dels personatges de Leviatan, Iris Vegan, serà l’heroïna de la primera novel·la de Siri Hustvedt.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Auster solia explicar que el quilòmetre zero de la seva escriptura estava marcat per la trobada que als 8 anys va tenir amb el seu jugador de beisbol preferit, Willie Mays. Davant seu, amb els ulls molt oberts i un rictus de desesperació, el petit es va adonar que no portava res a sobre amb què escriure i no podia demanar-li al seu heroi un autògraf.

Des d’aleshores va portar sempre un llapis a tot arreu. I aquest llapis, amb el qual va començar a escriure altres coses, va ser l’inici de la seva pròpia novel·la d’iniciació, de la seva trajectòria com a noi meravella de la literatura nord-americana.