La vida sense Paul Auster

Podria omplir aquest article amb cites extretes de l’obra de Paul Auster (1947-2024), ja que la seva vida i la seva literatura han estat sempre entrellaçades (llegeixin 4 3 2 1 i ho comprovaran), ballant al ritme de la música de l’atzar, com el títol d’una de les seves millors novel·les. Podria, d’aquesta manera, arrencar aquestes línies amb el final del primer paràgraf de La invenció de la solitud, un altre dels seus llibres més brillants: "[...] quan un home mor simplement perquè és un home, ens acosta tant a la frontera invisible entre la vida i la mort que no sabem de quin costat ens trobem. La vida es converteix en mort, i és com si la mort hagués sigut propietària de la vida durant tota la seva existència. Mort sense previ avís, o sigui, la vida que s’atura. I pot aturar-se en qualsevol moment".

Podria, així mateix, recórrer a allò que un dia li va dir el poeta George Oppen a propòsit de la vellesa: "Quina cosa tan estranya li passa a un nen petit". Podria, també, recordar aquesta frase de Baumgartner, el protagonista de la seva última novel·la, el seu testament literari, a la "terapeuta de dol a qui va per enfrontar-se a la mort de la seva dona: "Les persones moren. Moren joves, moren velles i moren als cinquanta-vuit. La trobo a faltar, això és tot. Era l’única persona a qui he estimat, i ara he de trobar la manera de seguir vivint sense ella".

O podria, igualment, recordar la carta que, el 8 d’abril del 2009, Auster li va escriure al seu amic J. M. Coetzee: "M’he passat els últims mesos sumit en un estat de dolor i melancolia. Ha sigut una temporada de mort, una època d’enterraments, funerals i cartes de condol, i tot i que els titulars anuncien la desintegració del nostre imperfecte i desigual món, aquestes pèrdues privades m’han commogut molt més que el caos que està arrasant el món en general [...] Em dic a mi mateix que hauria de guardar-me molt de sorprendre’m, que així és la vida, que tots som éssers mortals i que el nostre final pot esdevenir en qualsevol moment, però aquesta perspectiva més àmplia no m’ofereix ni el més petit bri de consol. Em fa moltíssima pena. Senzillament no té remei".

Lidiar amb la mort

Però serien només això, possibilitats, covards intents d’eludir el dolor, d’evitar torejar, narrativament, l’única manera que conec, amb la mort. Perquè sí, va ser dolor el que vaig sentir al conèixer la notícia de la mort de Paul Auster. L’aflicció que provoca la il·lògica certesa d’una vida truncada, interrompuda per la malaltia, sempre cruel, devastadora, injusta, incomprensible. L’amarga certesa de saber que podré tornar, com he fet en aquestes línies, a les memorables pàgines que va deixar escrites però mai tornaré a llegir res nou d’ell, ja no hi haurà una "nova" novel·la seva. M’estremeixo al pensar-ho, els dits em tremolen al convertir en realitat, escrivint-la, aquesta reflexió.

Tot i que l’orfandat a què ara ens hem d’enfrontar els seus lectors dista un abisme tan enorme com una vida sencera, compartida, del patiment que comença a travessar (el dol és això, un trànsit de vegades interminable, un estat d’ànim, una manera de viure des del morir) Siri Hustvedt, la seva dona. Fa poc més d’un mes, em va escriure. M’enviava una abraçada i em deia que "la història del càncer" continuava. Havia sigut a Madrid per rebre un premi literari. A les fotos se la veia cansada, la seva cara començava a reflectir la tristesa d’un desenllaç que llavors ningú, ni tan sols ells, podien intuir tan pròxim.

Vaig tenir la sort, no, el privilegi, de conèixer-los, de veure’ls junts, i puc afirmar, sense cap por de caure en la grandiloqüència, que he conegut poques parelles que s’estimessin des d’un respecte tan sincer. Al llibre Una vida en palabras, Auster li confessa a la professora I. B. Siegumfeldt: "Siri es una de las personas más inteligentes que he conocido en la vida. Ella es la intelectual de la familia, no yo". Una cosa semblant em va dir a mi quan el vaig entrevistar a Madrid amb motiu de la publicació de 4 3 2 1, una novel·la que ell va escriure "Per a Siri Hustvedt".

Amor incondicional

Aquella tarda, Auster tenia la mateixa mirada, penetrant i profunda, capaç de desarmar-te i arribar a conèixer-te en un parpelleig, que el vaig veure mostrar dos anys després a Oviedo. Fins a la capital asturiana va viatjar per acompanyar la seva dona, premiada amb el Princesa d’Astúries de les lletres, el mateix guardó que ell va rebre el 2006. Durant els dies que allà va estar, es va mantenir en un discret segon pla. Va advertir que no faria entrevistes. A l’hotel en el qual es van allotjar, als carrers pels quals van passejar, als restaurants que van visitar, a la cerimònia de lliurament, Auster va estar al costat de Hustvedt, però darrere. Volia que les càmeres l’enfoquessin a ella, i així va ser.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquest amor incondicional, pur i desinteressat, que ha portat Hustvedt a cuidar el seu marit, sense allunyar-se del seu llit de vegades ni tan sols per menjar (es negava a viatjar, només ho feia si el desplaçament li permetia tornar en dos, tres dies), durant el temps en què tots dos han viscut en cancerland ("la terra del càncer"). Així va definir ella el territori ignot que van començar a habitar el març del 2023, després del diagnòstic d’Auster. De la seva evolució, tant en el terreny personal com en el mèdic, Hustvedt en va anar donant compte en el seu perfil d’Inst agram, en una mena de diari anticipat de dol, com aquell que va escriure Roland Barthes.

Avui no puc deixar de mirar la fotografia d’Auster observant embadalit el seu net Miles, que va néixer al gener. La va fer Spencer Ostrander, marit de la seva filla Sophie. Aquesta imatge, d’una bellesa commovedora, és l’evidència que, malgrat tot, la vida segueix, encara que sense ell, sense ells, ja no serà igual.