Alizzz: «Disfruto provocant debats, és part de l’art també»

Conducción temeraria: ¿és així com va per la vida?

El títol de l’àlbum reflecteix la manera que tinc jo de viure, sí, sense tenir massa en compte les conseqüències de les meves accions. Diria que visc d’una manera una mica temerària en el terreny personal i professional.

Algunes de les cançons tenen a veure amb la nit, com Carretera perdida, el nou senzill. ¿Són un homenatge a David Lynch?

La nit és un moment en què trobo la inspiració. Tinc certa obsessió amb les atmosferes nocturnes. I em sento bastant pròxim a la manera en què Lynch explica les coses, expressar emocions molt fortes i intenses d’una manera molt freda. Soc una mica així, molt volcà per dins, però a l’expressar resulto més contingut.

Tant que es diu que les guitarres van de mal borràs, però el seu disc n’està ple.

És l’instrument principal de l’àlbum. Jo soc guitarrista, vaig començar allà, però últimament anavaen e una mica cansat dels sintetitzadors, i conèixer gent que podia sonar la guitarra de maneres molt boges em va fer obrir els ulls. Aquí les toca gairebé tot Ferran Gisbert, el guitarrista de la meva banda.

Alguna vegada ha dit que es mou entre la melancolia i l’eufòria. ¿Continua veient-se així en aquest àlbum?

És una cosa que no em puc treure de sobre, tot i que sento una confusió de vegades entre la felicitat i l’eufòria. Rigoberta Bandini en parlava una vegada i em va fer un clic, perquè això també em passa a mi. L’estat d’eufòria em semblava que transmetia una sensació de felicitat, però l’eufòria és momentània. La felicitat és una altra cosa. Al disc això és allà. En algun moment he intentat ser més madur i descartar-ho, però al final faig les coses com em surten i no les racionalitzo tant.

A Despertar canta amb Maria Arnal. ¿Què els uneix?

Quan la sento cantar, o parlar simplement, sempre m’enlluerna. Som amics i en aquesta cançó volia trobar algú que reforcés el punt èpic que crec que té la tornada.

Feia una dècada que treballava més o menys a l’ombra quan es va estrenar com a artista en solitari, i ja va pels 40, quan el seu públic és més jove. De fet, esmenta artistes dels 90 com els seus referents. ¿Percep una distància amb els seus seguidors?

Els meus referents a l’hora d’explicar les coses en una cançó són Antonio Vega, Enrique Urquijo, Jota (Los Planetas) i Robe Iniesta, música de quan jo era adolescent. No sé en quin punt connecto amb el meu públic, però no fa falta haver viscut els 90 perquè t’agradi la música de llavors. Hi ha una cançó de Rojuu que em sona a Los Planetas i potser ell ni n’és conscient, però li agrada. De tota manera, en el meu públic hi veig varietat i les estadístiques diuen que es troba entre els 25 i els 40.

No segueix l’exemple dels artistes que van publicant singles per després reunir-los en un àlbum.

Hi ha projectes que no funcionen com a singles, sinó quan mostres tota l’obra. Si la tendència actual és treure senzills i fer música urbana, l’antitendència, anar contra corrent, és una declaració i és també una forma de tendència.

Després de tant temps com a actor secundari, ¿com se sent com a solista, centrant els focus?

Jo no només escric les cançons, també les produeixo i ho faig absolutament tot, i això pot arribar a un punt malaltís. És una responsabilitat. Errors i encerts recauen sobre tu. Quan alguna cosa surt malament, em culpo molt i és extenuant. Però un dels moments de més eufòria és l’hora i mitja del concert. Allà soc en un estat d’alienació, posat en aquest paper, que no és el meu paper en la vida, perquè soc una persona més aviat tímida, però em sento ple i poderós al connectar amb tanta gent alhora.

La va fer grossa fa any i mig amb aquell tema titulat Qué pasa nen, on es presentava com «un xarnego de perifèria» i carregava contra «la burgesia intel·lectual». ¿Li agrada ser una mica provocador?

Disfruto provocant debats, és part de l’art també. Jo no era aquest tipus d’artista, però com més ho penso, més em decideixo a ser-ho. Tenia dubtes amb aquesta cançó i em vaig plantejar canviar-ne alguna frase, però al final vaig decidir publicar-la com estava. S’ha convertit en una mena d’himne.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Continua sentint-se «exclòs de la cultura catalana»?

Vaig fer una cançó que té mil contradiccions. Sé que Renaldo & Clara, per exemple, que col·labora al meu disc i que canta en català, ho té complicat per arribar a altres llocs d’Espanya o a França. Seria bonic que s’escoltés música en els idiomes de l’Estat a tot arreu del país. És una cosa que igual acaba passant a la llarga, però no és fàcil pels llums i ombres de la història d’aquest país.