«M’agrada furgar en la part lletja de l’ésser humà»

Martín (l’Hospitalet de Llobregat, 1966) havia acabat la seva trilogia familiar –Las guerras silenciosas, Jamás tendré 20 años (premi del saló 2017) i Siempre tendremos 20 años. «No volia estirar el xiclet de l’autobiografia i em venia de gust acostar-me al terror, furgar en la part lletja de l’ésser humà, m’agrada fer-ho. I tenia ganes de dibuixar natura».

Tot i que inclou notes de thriller, terror i fantàstic, Martín volia centrar Un fosc mantell (Norma, en català i en castellà), «en la qüestió social, en com d’opressiu podia ser viure en zones aïllades de la muntanya en un context històric en el qual hi comença a haver una lluita ferotge entre l’Església i la nova societat laica que arriba amb la industrialització», explica. Durant l’exhaustiva investigació li van cridar l’atenció «les encícliques on els capellans deien als pares que no portessin els seus fills a les escoles laiques que començaven a aparèixer a les ciutats perquè això era pitjor que tirar-los per un barranc o entregar una filla a la prostitució. Això era ja per si mateix una història de terror».

Durant el confinament

Martín va començar a escriure el guió durant el confinament. «Aquest ambient, les notícies... connectaven amb l’ambient de la història. La por fa que surti el pitjor que portem dins. Ho vam veure en pandèmia i és el que passa al còmic quan es descobreix que algú té la ràbia i s’està propagant. El capellà insta a desconfiar del foraster perquè pot portar el pitjor. I es desencadena la por, que és el motor que fa aflorar el pitjor de l’ésser humà», recalca mentre recorda com es va sentir la primera vegada que va sortir al carrer amb mascareta. «Tot era com en una pel·lícula, tots anaven a poc a poc, mirant-se. Era una situació rara, de pànic al desconegut, que afecta i tensa les relacions. Volia reflectir això».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En aquest món patriarcal, tancat, hipòcrita, desconfiat i dur d’alta muntanya, on la convivència entre veïns no és precisament bona, és on «les dones eren les que estaven subjectes amb puny de ferro, eren la part més dèbil de la societat, i patien amb més cruesa aquest ambient opressiu que tallava els seus intents d’escapar dels convencionalismes». I les trementinaires eren els personatges idonis en aquest escenari.

«Curaven amb preparats d’herbes, assistien parts, acompanyaven els moribunds... Feien la tasca dels metges, que difícilment arribaven a les zones rurals, i quan no hi havia diners per pagar-los –relata–. Solien viure soles i no creien en el dogma de l’Església sinó en els fets. Eren molt solidàries entre elles, havien teixit una xarxa de suport».