¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

Enfundada en un vestit mantó de manila vermell, Isabel Díaz Ayuso va passar revista a les tropes a ritme de xotis per celebrar el 2 de maig. A més d’evitar-nos la vergonya que vam viure amb José Luis Martínez-Almeida destrossant el ball tradicional madrileny en el seu casament (Ayuso simplement ha caminat al pas de la música); la presidenta de la Comunitat de Madrid va optar, una vegada més, per enfundar-se a les seves carns el color principal de la seva bandera. El model pertany a la col·lecció de la dissenyadora influencer sevillana Rocío Osorno (separada d’un senador de Vox amb qui comparteix dos fills). La majoria de mitjans aplaudeixen l’elecció i la reivindicació «castissa» de la presidenta popular…

Potser l’abillament no era el que més podia afavorir Ayuso i segurament l’altura dels serrells (alguns queien des del mateix maluc) no va ser còmoda quan t’enfrontes a esglaons i tens un eixam de càmeres apuntant-te; però tret d’això, he de reconèixer que envejo la falta de complexos folklòrics de la madrilenya. Ho dic perquè ja han passat set dies des de l’inici de la campanya catalana i, lamentablement, no he contemplat ni una de sola espardenya de vetes als peus de cap dels candidats a presidir la Generalitat.

Ni l’he vist, ni la veuré. Perquè tot i que es tracti d’un dels calçats més sofisticats i elegants del món (i que no ho afirmo jo sola, revisin les revistes de moda internacionals i totes les versions proposades per firmes de luxe des de fa anys) i formi part de l’uniforme de gala (repeteixo: ¡gala!) dels Mossos d’Esquadra, des de Lluís Companys que els presidents i la majoria de polítics catalans es mostren reticents i acomplexats amb un dels símbols indumentaris de catalanitat més universals. Si bé en un míting recent de Carles Puigdemont alguns assistents lluïen barretina i Quim Torra va calçar a l’estiu alguna espardenya en actes informals (no sé com ho va fer però va escollir el model més lleig), he fracassat en el meu intent que l’espardenya de vetes s’oficialitzi com a vestimenta diplomàtica tradicional en les institucions catalanes com passa amb la guaiabera a Cuba o tingui la mateixa solemnitat i orgull que representa el kilt per als escocesos.

És cert que fa gairebé ja un any, Lluc Salellas va ser investit alcalde de Girona amb espadenya de set vetes. I tot i que em va semblar ideal, ho va fer combinant-les amb jeans, una blazer clara i camisa blanca sense corbata (fidel, com ha de ser, al seu estil i personalitat desenfadada). Però l’espardenya casa perfectament amb un vestit clàssic (compte, que he dit clàssic i no ranci, ¿eh? Amb el ranci només queda bé la naftalina), encaixa en el Pati dels Tarongers i en tot acte i presència institucional celebrada a casa o a l’estranger. I no només em refereixo estèticament, també en termes de protocol. Tota peça indumentària tradicional pertanyent a un poble té la mateixa distinció i categoria que qualsevol peça o calçat d’etiqueta. Vegin el cas de Gabriel García Márquez recollint el premi Nobel amb un liquilique (vestit caribeny) o Jacinda Ardern amb la seva capa maori al sopar de gala ofert per Isabel II a Buckingham Palace.

Notícies relacionades

Clàssics de la literatura

Cuina, ansietat i els retrets de Pedroche

Cultura i tradicions

Podria donar-se la casualitat que a cap dels candidats a la Generalitat en les últimes dècades els hagi agradat l’espardenya catalana. Però és curiós com la majoria es passegen per les casetes de la Fira d’Abril de Barcelona cada any electoral i abracen la cultura i tradicions d’una altra terra de la qual molts catalans actuals provenim, però continuen guardant certes reserves sobre la identitat pròpia (almenys, indumentària). Almenys els nacionalistes catalans podrien plantejar-se la pregunta: ¿com vols que t’estimin si ni tan sols t’estimes tu?