Marías, Amis, Paul Auster
Javier Marías, Martin Amis i, ara, Paul Auster. En poc més d’un any i mig han mort tres novel·listes que vaig començar a llegir fa tres dècades, quan encaraven la plenitud literària, i després m’han acompanyat en moltes hores de lectura. Tots tres han mort enllà dels setanta anys. Sens dubte massa joves per considerar que ja havien entrat en allò que Edward Said en deia l’"estil tardà", aquella contradicció entre l’harmonia del mestre i la rebel·lió íntima davant del final que s’acosta. La mort de Marías, tan inesperada, va interrompre abruptament la seva trajectòria. Amis potser va esbossar un testament literari en aquella obra mestra que és ‘Des de dins’, un reflex juganer del combat entre realitat i ficció que han de dominar tots els narradors. Auster va encarar el final des de "la terra del càncer" desdoblant-se en un personatge –Baumgartner– que l’ajuda a parlar de l’envelliment, però també de la lucidesa i el misteri de la vida.
Marías, Amis, Auster. Tots tres escrivien amb estils distants, sobre mons diferents, i ara em pregunto per què jo els llegia amb una fruïció semblant. Potser era la voluntat de desplaçament, d’allunyar-se d’allò que s’esperava d’ells. A Marías li retreien que el seu castellà semblava traduït de l’anglès i, certament, els seus referents culturals eren en part britànics. Amis se’n va anar a viure als Estats Units –bé, a Brooklyn, Nova York, que no és ben bé el mateix– i la seva obra es va mig americanitzar. També des de Brooklyn, en canvi, Auster combinava la tradició nord-americana del contador d’històries amb una cultura europea: sabia ajuntar l’absurd nihilista de Beckett amb l’atzar urbà i el batec de la narrativa negra.
Tot i la trepidació que em donaven, en algun moment vaig deixar de llegir-los a tots tres, potser per empatx o per posar-hi una distància (com ells mateixos). Amb els anys hi vaig tornar de mica en mica, combinant algun títol nou amb la relectura ocasional, però sempre més he tingut els seus llibres a prop, als prestatges, fent-me companyia, esperant que tornés, i ara m’adono que aquest és un pensament austerià, molt d’El Palau de la Lluna.
